Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ForésPlaValls
VINARÒS
 
Inici: El nom del vent

Capítol 1 Rosa Bosch
Aquest relat conta la història d´una jove anomenada Rosa Bosch . Nascuda l´any 1920 en un poblet perdut de la costa mediterrània. Provenia d´una família humil, el pare, Vicent, treballava com a pescador, ofici ensenyat pel seu pare i com ell també feia amb el seu fill Felip. Ell era el major dels tres germans, tenia 18 anys, ulls verds i els cabells negres com el carbó.



Mentre pare i fill estaven a la mar, Rosa ajudava la seva mare amb les feines de la llar i també amb el seu petit taller de costura.



Jaume, el més petit de la casa, tan sols tenia 5 anys, i es passava els dies jugant a pilota de sol a sol amb el seu bon amic i veí Tomàs. Quan es feia fosc, la seva mare Teresa, de 35 anys, sortia a buscar-lo per a sopar. Teresa tenia els cabells castanys i arrissats . I uns ulls blaus com la mar que la seua filla Rosa havia heretat.



Com tots els dies, Rosa s´ aixecava a l´alba i ajudava la seua mare amb la seua passió, cosir. Li agradava la costura, ja que, des de ben petita, la seua mare li havia ensenyat amb passió aquest ofici amb el que tant gaudia.



Feia uns dies que un rumor assetjava el poble, les possibilitats d´una guerra eren imminents. Un atemptat havia causat el pànic en una ciutat propera. Cada vegada, el pare de la Rosa arribava més prompte a casa i ni entraven cada vegada menys diners. Com a conseqüència d´aixó la família patia fam, mancaven de diners per a menjar, roba i costejar la llar ; també a la Teresa li faltaven diners per al seu taller. La situació familiar era cada vegada més desesperant, però en aquest poble ells no eren els únics que ho estaven passant malament, l ´absència d´aliments estava provocant un baix rendiment escolar en els nens, i un augment de la mortalitat infantil.



Després del atemptat, el poble costaner va intentar tornar a la normalitat , els vaixells tornaven a la mar i els tallers i indústries tornaven a tindre la clientela habitual però, malauradament, la guerra va esclatar i va incitar el pànic. Moltes famílies hagueren d ´emigrar, com va ser el cas de la família de Rosa, exceptuant el seu germà gran Felip que va haver de allistar-se en l´exèrcit .



La família Bosch va decidir anar-se´n fora sense el vaixell, perquè la gent no se n´adone´s que havien marxat cap Alemanya, precisament a Munic .



Van realitzar el seu trajecte amb tren , amb uns transbordaments que els van ocupar al voltant d´una setmana .....



L´home seguia contant la història sense deixar- se cap detall , mentre els cinc clients l ´escoltaven atentament .



Quan ja feia uns mesos que estaven instal·lats a Munic, van rebre per carta la trista i desagradable notícia que el seu fill hereu havia mort . Aquests mesos van ser molts durs però la família va seguir treballant i prosperant, Teresa va aconseguir el seu propi taller de costura, on la seva filla seguia ajudant-la, Vicent va aconseguir feina en una bona fàbrica de mobles i el nen petit va ser acceptat al col·legi on va aprendre alemany. Tot va anar bastant bé fins que el conflicte nazi arribà a Munic , i la família Bosc va experimentar una série de canvis .



I així va acabar la història que el client estava contant en el petit bar de l´hostal, ja que es feia de nit i havia de tornar a casa, on la seva família l´esperava.



Però Pere, l´hostaler, no estava content amb aquest final, necessitava saber més sobre la vida d´aquesta família, sabia que darrere d´aquesta història hi havia alguna cosa més que el seu client no havia contat encara. I estava disposat a averiguar què era.
 Comenta
 
Capítol 2 La recerca
Decidit a prosseguir en la recerca, aquesta història no em semblava gens clara, hi havia alguna cosa estranya que clarament hauria de saber.

  Vaig començar buscant informació, primer la de Rosa, seguida la dels seus pares i els seus germans. No sabia on acudir fins que un dia, sortint de l’hostal, com de costum, vaig sentir que algú em seguia. Em vaig girar. Era un home de pel blanc bastant major. Duia una vestimenta prou curiosa, ja que semblava prou antiga. Duia un barret gris, uns pantalons esgarrats, un jersei negre de llana i un abric vell i desgastat.

-Hola.- l’home es va parar de cop i es va acostar un poc a mi.

- Sé el que busques, crec que et puc ajudar, acompanya’m.

Sense poder contestar-li, l’home em va guiar pels carrers de la ciutat a gran velocitat, sempre amb cura de que no hi haguera ningú darrere nostre.

Entrarem a una plaça amb una font central que ens duia a un carrer estret amb una porta de pedra, per la qual havíem d’accedir al seu interior. Vaig haver d’ajudar-lo a trencar-la.

El passadís estava obscur però ràpidament vam arribar a una gran sala plena de prestatgeries. Semblava una llibreria. Les prestatgeries, al igual que els llibres, es veien antics i corroïts. Algunes fins i tot tenien teranyines. L’home es va dirigir a una i senyalà cap un llibre concret. Em vaig apropar per a poder observar-lo millor. Era un llibre antic amb una tapa marró prou desgastada.

-¿A que esperes?- em digué.

Vaig agafar el llibre. Li vaig pegar una ullada i en obrir- lo una sèrie de papers van caure als meus peus.  Els papers estaven grocs del temps que havien estat aquí i alguns fins i tot s’havia esborrat la lletra. Vaig girar el cap per a preguntar-li al rodamón el significat d’aquells papers i perquè m’havia dut aquí, però al pegar la volta, vaig adonar-me’n de que ja no hi era. Estava jo tot sol enmig d’aquelles quatre parets i rodejat de llibres.

Vaig començar a llegir, i em vaig adonar de que aquells papers eren els fulls d’un diari personal, el diari de la Rosa.

En eixos fulls estava plasmat el dia a dia de la noia, però es trobaven tots. Pàgines arrancades, mesos de diferència entre un full i l’altre.

Vaig començar a buscar entre tots els altres llibres de la mateixa prestatgeria  i vaig trobar tots els fulls que hi faltaven, a més de retalls de periòdics de dies concrets.

Poc a poc vaig anar ordenant-ho per dies i em vaig adonar de que el diari no estava acabat, no hi havia un final. Això em va fer qüestionar-me sobre la seua vida:

I si morí en aquella tràgica situació?  O tal vegada estava viva i per alguna circumstància deixà d’escriure?

Vaig rumiar una bona estona. Finalment, decidit a descobrir-ho vaig eixir d’aquella mena de biblioteca secreta. Aquella biblioteca que deuria amagar milers d’ histories, milers de vides plasmades en paper.

Vaig anar al registre civil, per a preguntar per ella. Vaig tenir que esperar uns minuts, cosa que no em va importar. Per primera vegada  tenia aquell desig de trobar respostes, d’ investigar sobre un fet, sobre el passat. 

Després d’uns minuts d’impaciència l’agent m’ho va confirmar.

Estava viva i havia de trobar-la.
 Comenta
 
Capítol 3 Arrels
Decidit a trobar la Rosa vaig començar per les xarxes socials, avui en dia podem trobar quasi tot pel món de la tecnologia i l’ internet.

Però, la meva recerca va fracassar, no vaig trobar res. De sobte se’m va acudir a tornar a l’hostal i allí demanar-li al client habitual la continuació de la història.

I com esperava, ell estava allí. Va seguir cantant-me la història. La família Bosch es va haver de resguardar dels nazis. Juntament amb dos famílies més dins un soterrani.

-La Rosa matava el temps escrivint un diari. – va comentar ell.

En aquest moment se’m va passar pel cap el diari de la biblioteca secreta. I em vaig preguntar com va arribar allí i com sabia aquell vell l’ existència d’ aquella biblioteca. La meua mare em deia que tenia una ment molt activa, sempre em qüestionava amb preguntes impossibles de resoldre, ara veig on la curiositat et pot fer arribar.

-Però Rosa va haver de parar quan la seva família va ser trobada. En aquells moments Rosa va decidir tornar al seu poble costaner i natal.- el client es va quedar en silenci uns segons.- I ja està. No sé que t’intriga d’aquesta història.

-No saps si va tornar a Alemanya?- li vaig preguntar.

- Potser sí, hi ha diferents versions d’aquesta història. El meu avi em va contar que es rumorejava de que Rosa va tornar a la seua vella llar d’Alemanya  per un jove, el mateix que li va donar un nen i una nena, però no hi estic segur.

-Necessito la seua adreça, saps qui ho deu saber?

-Jo només sé això. Ho sento Pau.

-Gràcies.

-Que és el que realment estàs buscant?

-No ho sé ni jo.

Vaig acomiadar-me d’ell i vaig anar a donar una volta pel centre de la ciutat. El cel estava ennuvolat, però no pareixia que anés a ploure. Típica vesprada alemanya, els nens eixien de l’escola, els adults dels seus treballs. Alguns no tenien la sort i els tocava treballar. A mi en canvi, em tocava investigar sobre les meues arrels, allò que els meus pares no em van contar.

-Hola.- em va fer sobresaltar i deixar de banda els meus pensaments. Era el rondaire.

-Emm... hola.

-He de dir-te una cosa Pau.

-Espera un moment, vostè sap qui sóc?

-Si, se qui ets perquè sóc l’home de Rosa i ella és la teva avia.

Em vaig asseure al banc que hi havia al costat per a que el meu cervell analitzes això amb calma. Ell es va asseure al meu costat.

-Et tinc que contar moltes coses, però aquest no es el lloc indicat, i tal vegada t’agradaria conèixer a Rosa.

-De debò?

-Segueix-me fill.

-Et puc preguntar pel teu nom?

- Em dic Pep.

Pep em va portar a un barri fora del casc antic de la ciutat. Arribarem a una casa de dos plantes. No era una gran casa però es veia cuidada i perfecta per a una parella gran.

Només al entrar hi havia un petit rebedor en diverses fotografies. Algunes de molt antigues amb un nen i una nena petits.

-Aquest és el teu pare biòlogic, et pareixes a ell.

-Pep! Ets tu?- es sent la veu d’una dona. D’una dona ben gran.

-Si, ara vinc.- va contestar ell.

Em va guiar per un passadís ample però curt, que acabava ramificant-se en dues habitacions: la cuina i el menjador. Al menjador hi havia una dona de cabells curts i grisos asseguda a un sofà llegint un llibre.

-Pau- va sospirar amb un somriure a la boca. Les seues arrugues marcaven encara més les seues expressions. – Sé que has estat buscant informació sobre mi. I estic oberta a explicar-te moltes coses.

-I l’escoltaré encantat.- em vaig acostar i no vaig poder reprimir donar-li una abraçada.

-Asseu-te al meu costat.- no vaig negar la invitació.- Bé, segurament et van explicar que ets adoptat, oi?

-Sí, em van dir que els meus pares vivien a Alemanya però eren d’ origen català.

-No et van explicar perquè els teus pares et van deixar en adopció?- em va preguntar ella.

-Crec que no ho sabien ni ells, però m’agradaria que em contis la teva història.- Rosa va somriure al escoltar-ho i em va agafar la mà.

-Bé quan ens van trobar els nazis vam escapar i ens vam tornar cap a Catalunya. Allí ens hi vam estar un parell d’anys, però jo estava enamorada. Estava enamorada d’un jove català que es va refugiar de la guerra civil a Berlín. Els dos quan ens vam tornar a trobar vam viatjar per diferents països, però prompte va arribar el teu pare i ens vam assentar a Alemanya. Ja havia acabat la guerra i el país anava progressant. El teu pare va créixer i es va anar a treballar a Catalunya. Deia que volia conèixer aquell meravellós racó de mar del que tant li havia parlat. Ell es va enamorar i la teua mare es va quedar en estat, ella no estava preparada per tenir una criatura, ella volia veure món. Llavors, quan vas néixer, els teus pares et van donar a mi i jo vaig buscar-te una família que sabia que et cuidaria i on podries ser feliç i tenir una bona educació. I ara ets tu, t’has convertit en un jove intel·ligent, educat i treballador.

-No vas saber-ne res més sobre ells?

-No, tampoc es van preocupar per mi però el teu pare em va donar una cosa per a tu, i trobo que aquest és el moment correcte per a donar-te’l.

L’àvia va regirar uns calaixos buscant la “cosa” que em va deixar el meu pare.

-Esperaves a que jo et trobés per a donar-m’ho? Si mai hagués escoltat la història i hagués investigat no m’ho haguessis pogut donar.

- Jo sabia que vindries, ets el meu nét.

Vaig somriure, ella em va allargar una caixa vella de fusta on hi havia pintat un vaixell. Vaig obrir la caixa. A l’interior hi havia una llibreta de cuir.

-Ell t’estimava i has de saber que aquí ens tens a nosaltres per al que necessitis.- em va dir Pep abans de que obrís la llibreta.

-Gràcies.- vaig agrair-li.

Vaig obrir la llibreta i el primer que vaig trobar van ser diferents fotografies i postals. Eren de llocs per on havia viatjat i cadascuna tenia una petita frase del que li havia ensenyat aquell lloc al seu pare.

Vaig fullejar les pàgines d’aquell quadern on hi estava impregnat cada lloc, cada experiència que va viure el meu pare pel món. Quan vaig arribar a l’última pàgina hi vaig trobar una petita cita.

Per molt que hagis viatjat, per molt que t’hagis perdut, sempre trobaràs el camí que et portarà fins a les teues arrels, sols has de tenir la curiositat i l’esperança de poder trobar-la i ser realment qui vulguis ser.

 
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]