Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



ElLoboSolitario69
La Jonquera
 
Inici: Marina

Capítol 1 EL PRINCIPI DE LA FI
CAPITOL 1:



La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. El meu lloc de residència va ser una casa abandonada que vaig trobar al bosc. Va ser una setmana complicada, però vaig aconseguir adonar-me que tenia més capacitat de sobreviure del que em pensava.



PRIMER DIA: 

Vaig caminar durant quatre hores i per fi vaig arribar a una casa abandonada. Era gran, tenia tres plantes i unes escales de fusta en molt mal estat. Tot estava força malmès, però hi havia una habitació que estava intacta i, sense pensar, em vaig quedar allà. Vaig estar explorant la casa i vaig arribar a la tercera planta on hi havia una habitació que no podia obrir. No li vaig donar importància i vaig seguir mirant. Em vaig adonar que hi havia molts ninots que donaven mol mala espina. Estaven col·locats estratègicament perquè la persona que estigués a la casa se sentis observada. Quan ja havia acabat d´inspeccionar la casa vaig anar a veure el bosc. Els arbres no em deixaven veure res i sentia una presencia molt rara, però  tenia curiositat d'endinsar-me dintre del bosc a veure si trobava menjar. No vaig trobar res, per tant vaig tornar a la casa. Quan vaig arribar, em vaig fixar que els ninots estaven canviats de lloc, era raríssim ningú podria haver entrat a la casa, i l'únic que se me'n va ocórrer va ser agafar-los tots i llençar-los a les escombraries. Va arribar la nit i en tenia molta gana no sabia que fer, per que no tenia ni idea de que menjar, vaig anar a la cuina de la casa i vaig trobar llaunes de menjar conservat. Era l´hora de dormir i tenia molta por perquè mentre jo era a la meva habitació s´escoltaven crits de nens diguen auxili... Vaig aixecar-me a mitjanit, entre suors, i una mica desorientat, em vaig adonar que el crits se seguien escoltant molt forts. Vaig decidir anar a veure què passava. Els crits venien de l'habitació que no havia pogut obrir però el mes curiós era que quant més  m´ apropava, més fluix se sentien ì quan m´allunyava els crits tornaven a escoltar-se un altre cop. Vaig decidir dormir al costat de l'habitació per poder descansar una mica.



SEGON DIA: 

M´ aixeco al dia següent sobre les dotze, amb molèsties a l´esquena per que el llit era una merda amb totes les lletres. Quan em vaig despertar la porta estava mig oberta i em vaig adonar que algú havia entrat a la casa. Sense pensar-lo ni un moment em dirigí a la cuina a agafar un ganivet per tal de plantar-li cara a l'intrús. Era una noia de cabell ros i arrissat, ulls blaus, nas petit, llavis carnosos, amb una estatura normal i unes cames molt llargues. Amagant el ganivet amb dissimul li vaig preguntar que feia sola per aquí, em va contestar espantada i tremolant que s´havia perdut, vam buscar als seus pares però no els vam trobar , així doncs ni ella ni jo sabíem que fer. Vaig pensar que seria bona idea que ens coneixem mes, i la vaig invitar a parlar per poder saber mes d´ella. Vam estar parlant durant tres hores i vaig començar a saber moltes coses d'ella, els seus gustos, molt semblants als meus, les seves aficions, el seu nom "Paula", però la notava rara molt freda, molt nerviosa, amb suors per tot el cos, no li vaig donar importància i ho deixi passar. Va ser increïble em vaig enamorar de una persona que no coneixia de res però tenia molt clar que ella era la noia indicada, la mirava als ulls i sentia que era ella ella que era especial.

Era tard i teníem molta gana vaig anar a agafar algú de menjar de la cuina però no hi havia res. Després de pensar que podíem fer vam decidir anar-nos a un altre lloc on hi hagués menjar, i així o vam fer. Vam estar caminant hores i hores, fins que vam arribar al lloc mes rar que e vist a la meva vida, una ciutat abandonada, era increïble estava tot en perfectes condicions però totalment, ningú pels carrers, ni per les cases ni tan sols pels hostals. Arribi a la conclusió que necessitava menjar i vaig trobar un supermercat amb menjar per la Paula i per a mi. Ens vam anar a dormir a la primera casa que vam veure i no vaig poder evitar adonar-me que havien els mateixos ninots que a la casa abandonada, no li vaig donar prou importància i me'n vaig anar a dormir.

 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  283 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  631 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  229 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  337 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  651 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]