Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



a_ribas
Collbató
 
Inici: Un any i mig

Capítol 1 Domestica problematica
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena. Sempre havia viscut tranquil·la, vivia a casa amb el meu pare i la meva mare, i cada diumenge anàvem a dinar a cal l’àvia. A l’ institut sempre treia bones notes i tenia el meu petit grup d’amics. Tot ha anat bé... Fins ara. Encara em fa mal la galta.

Miro el meu reflexa al mirall, i gaire bé no em torno a donar jo mateixa aquesta vegada, en lloc del meu... Novio? L’he de seguir anomenant així? Tindria que deixar-lo? El més sensat que podria fer seria marxar ara mateix, a qualsevol lloc menys a aquest pis que compartim. Tindria que sortir corrents ara mateix i no mirar enrere. Però... Ben pensat, segur que només ha estat alguna cosa puntual. Estaria molt cansat de la universitat, estressat pels exàmens i els milers de deures i treballs que ha d’entregar a diari. Millor m’oblido d’això. Agafo un mocador i em seco les llàgrimes que encara em cauen (des de que han començat els crits fins després de la bufetada). M’obligo a mi mateixa a parar. Sóc una dona forta, no he de plorar per un cop així. Comença a sonar una música, i canto la melodia fins que me’n adono que es una trucada. Passo el dit pel botó verd i contesto:

- Si? Qui és?

Ningú contesta.

-Escolta? Que hi ha algú?

Sense resposta. Començo a estar intranquil·la.

-Qui siguis, no té cap gràcia, puc saber... - Sona el timbre de la porta. Carai, això sembla una pel·lícula de terror. M’apropo a la porta, i maleeixo el dia que l’Oscar em va obligar a treure la espiell. Obro la porta molt a poc a poc... I, de sobte, estic al terra amb alguna cosa a sobre.

-Aix! T’espantes per res! Com t’he trobat a faltar!

Miro la figura que encara tinc a sobre, el seu cabell ross, llis com una planxa, i els seus ulls marrons encesos em miren il·lusionada.

-Carol! Com t’he trobat a faltar!

-Ja ho se! I jo a tu!

-Que collons feu al terra? – trona una veu, i el meu cos tremola sol. La Carol em mira, i ens aixequem.L’Oscar ja ha tornat, i sembla més enfadat que abans. Em mira furiós, i en aquell moment, la Carol se’n adona de la meva galta vermella, i els meus ulls encara húmits per les llàgrimes.

-Ey, que t’ha passat?.- Està de cara a mi, té a l’Oscar a la seva esquena, encara mirant-me amb fúria. Mou els llavis, fent-me una advertència silenciosa. No se llegir els llavis, però el missatge està clar.

 

Com li diguis alguna cosa, te la torno a fotre.

 

Trago saliva, però ella sembla no adonar-se’n.

- Res... Estava dormida, encara tinc el coixí tatuat a la cara – em ric, però es nota que es fals, perquè se li arruguen les celles.

- Sí, oi, amor? Estàs feta una dormilega... –somriu l’Oscar i es posa al meu costat i em col·loca un braç sobre les espatlles. La mà que abans m’ha fet mal, ara m’acaricia al mateix lloc, i somric falsament. Però a ella no l’enganyo. Es la meva millor amiga. Sap que no sóc gens dormilega, però no diu res al respecte. Em dedica un somriure que diu: Ja parlarem després.

- Dons... Jo només passava a veure’t. D’acord, us deixo sols, ja quedarem tu i jo. Adéu! – em llença un petó i marxa.

Estic per suplicar-li que es quedi, però seria molt infantil. I tenia raó, perquè, quan ha tancat la porta, m’agafa de les espatlles i em possa d’esquena a la paret amb força. Em fa mal. Ho fa amb més força.

- Que cony li has dit?

- Res! Ho prometo! – se’m nota a la veu, tinc por.

- Estàs segura? – ara la seva mà està al meu coll, i comença a apretar, amb força. Em costa respirar.

- Segura... Molt segura... – ja em costa parlar, veig taques negres.Segueix apretant, cada cop veig pitjor. L’oxigen no m’arriba als pulmons. De cop, para, i s’allunya uns metres de mi, mirant-me a mi, em mira el coll (la marca que, segurament, m’ha deixat), i, finalment, mira el meu anell de matrimoni. És el mateix que porta ell. La seva mirada es relaxa, ara ja no hi ha fúria, sinó penediment, em fa un petó al front.

- Ho sento molt, escollim una peli i la veiem junts, d’acord?

Assenteixo, per por a que, si parlo, l’insulti i torni a fer-me mal. Se’n va al menjador, i jo em recolzo a la paret, deixo anar l’aire (que no m’havia adonat que estava aguantant) i relaxo el cos, i només em passa una cosa pel cap.



Tindria que haver fugit quan vaig poder.
 Comenta
 
Capítol 2 Crónica d'una crisis anunciada
Un soroll. Un crit. Un cop. Un altre crit. Em fa por obrir la porta de l’habitació i veure que està passant a fora, almenys si estic aquí, no pot passar-me res…



- He dit que no, collons! Ella no marxarà!



El silenci torna a ocupar el nostre petit apartament. Fixo la vista a les parets de maons, i recordo com em van agradar quan vaig arribar; ara sembla que m’estiguin forçant a quedar-me, i el que jo vull es fugir molt lluny. Trec un peu del llit, i l’estructura del llit grinyola. Merda. Sento els seus passos apropar-se, i quan obra la porta jo ja estic aixecada. Se m’apropa i, instintivament, retrocedeixo. Sembla que nota el pànic que reflex en els meus ulls. Una mirada furiosa creua la seva.







- De que tens por, maca? No et faré res...



- J-ja ho se... –tartamudejo, fent present el pànic que em fa tremolar les mans.



-Saps que? Marxem.



-Que?







Ho diu amb una seguretat , amb una confiança, que gaire bé jo mateixa dic: Es clar! Anem-nos ara mateix! Però la part racional del meu cervell encén una alarma, i només un concepte em passa pel cap: no puc seguir amb ell. No, no, i no; no és sa. No puc estar amb un home que em fa por només que se m’apropi. Vull cridar d’impotència. Vull cridar-li a ell, a la meva amiga per no emportar-se’m amb ella, i, sobretot, amb mi mateixa quan responc:







- D’acord.







Somriu, complagut, i em fa un petó als llavis. Però ja no m’agraden; els noto més secs, menys suaus, menys seus. És treu un paper de la butxaca i me’l dona. Només llegeixo el títol, però ja se que no m’agradarà:







Trasllat acceptat.







- Trasllat? A on marxem?



- A París. No volies anar a aprendre francès?



- Sí, però no crec que en una setmana de vacances ho aprengui...



- Que dius, de vacances? Anem a viure-hi!



- T’has tornat boig? No puc marxar a França ara! Aquí estan els meus pares, les meves amigues, la universitat... -.Em mira furiosament, com si no suportes que li portés la contraria.



- M’és igual la universitat! Marxaràs amb mi si m’estimes... Perquè m’estimes, oi? –no ho diu com una pregunta, sinó que simplement vol que ho digui.



- Sí, però... -.Sense deixar-me acabar, em posa una mà a l’espatlla i somriu.



- Però que? Així podríem estar encara més junts.



- Si ja estem junts a diari... –la seva mà s’apropa més al meu coll, i, afortunadament, sembla no notar com se’m talla la respiració.



- Tens por, amor? –comença a fer força, i de les mans em comencen a tremolar els braços. La seva veu (abans, suau i tranquil·la) reflexa un to desafiant, como si intentes provocar-me per que li repliqués.



- No –intento relaxar-me, però em costa quan algú que m’estima (o això se suposa) m’està ofegant. Començo a inspirar i expirar, però la seva mà no afluixa. Amb la esquerra, l’aixeca... I tinc que mossegar-me el llavi per no cridar per la bufetada que m’acaba de donar.



- Et vindràs amb mi, i t’estaràs callada, entesos? –apropa la seva cara a la meva, però no carinyosament, sinó amb gest amenaçant.



- Si, es clar... – somric amb nerviosisme. Em deixa, i se’n va sense dir res.







Quan sento la porta principal tancar-se, permeto que les llàgrimes em rodolin per les galtes, assentant-me sobre el matalàs.



Per què he sigut tan idiota? Com puc haver estat enamorada d’aquest... Ni tan sols sé d’un insult que li faci justícia a aquest home. Vull plorar amb ganes, tancar amb clau fins a ofegar-me. Tindria que haver fet cas a la Carolina, haver-lo deixat quan vaig tenir la oportunitat. Ja sé que vaig dir això ahir, però ara ho faré. Sí. No penso permetre que se m’emporti a un altre país; només de pensar en estar amb ell, a soles, sense els meus pares o la meva millor amiga a prop, un calfred em recorre l’esquena. Agafo el mòbil de sobre la tauleta i truco a la persona que més necessito ara mateix:



- Hola, noia!



- Hola Carol...



- Què ha passat? Aquell idiota t’ha tornat a donar?



- Sí, però es molt pitjor... Vol que anem  a viure junts a França... –dic, i he d’apartar l’aparell de la meva orella per no sentir el crit de la meva amiga a dins del crani. Sembla d'emoció, però es nota que, clarament, es d'horror.



- I li has dit que no, oi?



- Dons... Es que estava molt espantada, m’ha agafat del coll i jo he dit que si, i després he plorat, i volia morir-me, i llavors t’he trucat, i no sé que fer... –dic, pressa dels nervis. Noto com em tremola la veu, i segur que ella també.



- Has de denunciar-lo ja!



- Sí, ho faré, no vull fer més el que em digui aquest imbècil...I, quan noto una mà a l’espatlla, i veig els seus ulls mirant-me fixament, se’m cau el mòbil de la mà, i sembla que se’m oblida com es parla.
 Comenta
 

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]