 |
L'Entrevista |
|
|
|
Capítols |
|
|
|
Tria el teu inici |
|
|
|
Diccionaris i obres de consulta |
|
|
|
Revistes |
|
|
|
Més enllaços d'interès |
|
|
|
|
|
| El poder de la família |
| Inici: Quiet |
Recordo quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recordo la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recordo el rètol que il·lumina: Calle dei Todeschi. Recordo la porta oberta de casa, metàl·lica, i els dos timbres amb cara de lleó.
(c) Quiet, Màrius Serra, Grup Editorial 62, S.L.U., Editorial Empúries , Barcelona, 2008
|
|
| Capítol I: El record |
Recordo quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recordo la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recordo el rètol que il•lumina: Calle dei Todeschi. Recordo la porta oberta de casa, metàl•lica, i els dos timbres amb cara de lleó. Recordo la meva casa.
Quan un està sol s’adona de la companyia que pot arribar a donar un gos. Estava amb mi des de que jo tenia quinze anys. Era un amic fidel, mai m’havia abandonat, devia tenir vint-i-sis anys, allà.
La porta estava mig oberta, la casa abandonada. Vaig entrar, amb por, era exactament igual a com la recordava ,excepte per aquells detalls que solen tenir les cases abandonades. Les parets estaven fosques per culpa de la humitat, el terra era brut , tot ple de pols i teranyines. La paret que separava l’entrada de la sala d’estar estava mig enderrocada. Les escales que donaven al pis de dalt estaven enfonsades, era millor no pujar-hi- pot ser perillòs- vaig pensar.
Feia once anys que vaig deixar aquella casa, feia once anys que no veia la meva familia, feia once anys d’aquell dia fatídic. Tro, el gos, va començar a olfatejar la zona. Tot era nou per a ell però no per a mi.
Des de els quinze anys no tenia contacte amb cap dels meus germans. De la meva mare no sabia res. El meu pare, barceloní, va morir, fa once anys, quan jo en tenia quinze.
-¡ Tro!- vaig dir al meu gos - ¿Què hi dus allí?-
El tró portava una espècie d’aparell menut i negre. El vaig agafar de la seva boca i el vaig mirar de prop, era una gravadora! La va trobar al costat de la xemeneia, plena de cendra i pols. -¿Què hi deu de fer aquí?- em vaig preguntar. No sé per què , però un impuls interior en va fer premer el botó de "play".
Hola, espero que aquest missatge arribi a algún dels meus germans ; Pere, Dani, si em sentiu ens em de trobar, per favor. Visc al carrer “Frabizio di Natale” número set, a la ciutat de “Cittadella”. Per favor ens em de trobar! Aquesta gravació ha estat feta el dia 23 de novembre a Itàlia l’any 1976.
Aquella veu em sonava, - Es clar!- vaig pensar – es na Mercé, la meva germana-. En aquella gravació em citava a mi i al meu germa gran, Pere. En sentir la seva veu vaig sentir un gran sobresalt, l’ havia de trobar com fos! D’ aquella gravació ja feia un any. Pot ser ja s´havia traslladat, pero ho havia de provar.
Vaig agafar la grabadora i vaig sortir del que va ser la meva casa. Em vaig dirigir a l’hostal on m’allotjava situada a vint quilòmetres més o menys de la casa, amb el meu fidel amic, Tro. Tenia fred, son i fam però havia de trobar on vivia la meva germana el més aviat possible. Vaig arribar a l’hostal, de nit. Encara recordava bastant bé l’italià i no va ser molt difícil demanar explicacions al recepcionista de com arribar a aquella ciutat.
Al dia següent, a l’alba, vaig agafar el primer tren que em portaria a “Cittadella”. Va ser un viatge mogut, carregat d’il•lusions que es podien esvair en poc temps. Tot depenia de que ella hi estigués o no.
Una vegada arribat a l’estació, em va costar trobar el carrer. Pot ser perquè no coneixia aquella ciutat. Però per fi estava allí, al carrer “Fabrizio di Natale”. En alguna d’aquelles portes es trobava la meva germana, per tant les meves esperances del perquè del passat. Recordo que anava caminant per la calçada mirant atentament el número de les cases.
-Quinze,- anava dient en veu baixa – tretze, once, nou…- I allí estava la casa número set! Des de fora pareixia estar buida, no se sentía ningún soroll.
Vaig decidir anar a la part trasera de la casa. Hi havia un jardí ben cuidat i en aquest un nen hi jugava sol. Aquell nen, no sé per quina estranya raó, portava un casc. En veurem va quedar parat mirant-me fixament.
Les meves esperances es van quasi esvair, ja eren poques les possibilitats de que la meva germana estiguès allí. Però vaig pensar que pot ser ella traballava pels pares del nin, o bé almenys la coneixia.
-Ascolta figlio,- li vaig demanar en Italià.
-Mamà. Aquí hi ha un senyor molt estrany! – va dir el noi, i va arrencar a correr. No m’ho podia creure, parlava català!
-Escolta, espera!- vaig cridar- Parles català?- I fent un breu gest en va dir que si amb el cap.
-Jo també noi. Com et dius?-vaig preguntar-li.
-Raul. – hem va dir amb una veu tèrbola però ferma.-Què hi fas aquí? Què ens vol fer mal?- em va sorprendre bastant que em perguntés alló.
-No, no, ni pensar-hi. Jo vinc perque estic buscant a algú. I crec que em pots ajudar.- S’ hem va apropar i va acaronar en Tro, que no s’havia separat de jo en tot el temps.- Què saps si aquí viu la Mercé?- El nen, sense dir res, es va aixecar i va entrar corrents a la casa, vaig suposar que anava a cridar algú quan va dir:
-Mamà, aquí fora pregunten per tu!- la Mercé tenia un fill? No m’ho podía creure, que aquest nen fos el meu nebot!
Vaig esperar un instants, deprés va sortir en Raul i segons més tard, ella. Si que ho era, la meva germana gran a la que no veia des de feia once anys. La meva germana! Ella es va quedar un segons paralitzada, tampoc s’ho podia creure. Em vaig fixar i li queien les llàgrimes, a jo també. Va fer dos passos endavant i va dir:
-Germà! Dani!
|
|
| Capítol II: El reencontre |
El te estaba calent. Encara no m'ho podia creure, havia trobat la meva germana. Ella tampoc s`ho creia. Ens vam posar a l' última, ens ho vam contar tot. Tot. Ella em va dir que s' havia casat amb un home que la feia feliç i que encara estava amb ell, el pare del nen, però que abans ja havia estat amb un altre home. Aquell primer home, de nacionalitat italiana, després de dos anys i mig de relació, la maltracatva. Ella va acabar deixant-lo. Jo no li vaig contar molt, tampoc tenia molt que contar. Després de marxar de Itàlia vaig tornar a Barcelona, allí vaig viure en un apartament del centre, i que a l'estació de tren hi vaig trobar en Tro que no se separava de mi en cap moment.
-No saps les ganes que tenia de veure't -vaig dir mentre em queien les llàgrimes-. No sabia si estàveu bé després d' aquell dia. No vaig tenir el valor de tornar enrera quan vaig marxar, em penedeixo cada dia. Cada dia penso en que no hauria d' haver sortit de casa, hauria d' haver trobat una solució per ajudaros i desfernos d' aquells malparits.
-No, vas fer bé. Ja hi havia prou en que ens hagueren agafat a nosaltres per a que també t'haguessin agafat a tu. Prou sort vam tenir que no et van agafar.
-Després de la meva fugida, què va passar?- vaig dir amb curiositat.
-Bé, t'ho contaré tot des del principi.-em va dir ella. -Aquell dia va començar com un diumenge qualsevol, estàvem els sis a casa. El pare estava cuinant uns ravioli i la mare feia la bugada fora, ho recordo perfectament. Tu t'havies anat a comprar pa. Joan era al menjador parant la taula. El petit Albert amb quatre anys era amb mi al jardí, quan de sobte van entrar sis homes un darrere l'altre. Tots anaven amb smocking. El primer es va dirigir al pare apuntant-lo amb la pistola. Però el pare va dir "Crema!" i al moment va començar a sortir flames del home que apuntava al pare. Però amb el segon no va poder i aquell el va fer cedir amb un tret a la panxa. La mare va entrar a casa corrent on la van fer agenollar al terra del saló juntament amb Joan que es va resistir com el germà gran que era. Des de fora ho vaig veure tot. S'en va apropar un home i ens va fer entrar a mi i a Albert, va ser una sort que tu encara no haguessis arribat, perquè van registrar tota la casa. Ens van retenir prop d'una mitja hora. Des del salò encara s'entien els gemecs del pare que l'havien deixat al terra de la cuina dessagnat-se, la mare patia molt. Un dels homes va treure un telèfon i va cridar algú. Aquest, que pareixia el cap, deia: "Si, ja els tenim, quants deies que hi havien?... Còm? Aquí nomès hi estan tres nins i els pares... D'acord de seguida." Va penjar i va dir als altres homes "Registreu tota la casa i que no quedi ningun racó per escorcollar!". Als cinc minuts tornaren els homes diguent que no hi havia ningú més a la casa.
-Ho recordo! En aquell moment jo era darrere la porta escoltant-ho tot.
-Després l' home que pareixia el cap va tornar a cridar per telèfon i va dir "Aquí només n'hi ha tres de nens...D' acord esperem. Per cert amb els pares que feim?... No et serveixen, oi?... Perfecte jaja!" En aquell moment la mare es va posar a plorar. El que manava va fer un gest i tres dels homes van portar arrossegant el que quedava del pare.
-Aquella imatge no la podré borrar mai de la meva ment, la porta encara estava entreoberta ho vaig veure perféctament.- vaig dir-li a la Mercè amb els ulls plorosos.
-Van dur al pare al menjador i allí.... -la Mercè no podia seguir, se li atascaven les paraules.- De sobte la mare,cridà " Dani còrre! Fuig! Fuig!" després jo vaig entendre que ella t' havia vist, i que tu eres a fora.
-Si, jo en sentir-la em vaig quedar sorprés i quan vaig veure que els homes que hi havia dins casa es dirigien cap a mi vaig còrrer com vaig poder mentre m' eixugava les llàgrimes. Tres dels homes em seguiren una bona estona fins que vaig arribar a l'estació, allí vaig agafar el primer tren, amb diners robats, fins a l' aeroport i vaig pensar que, com el pare era de Barcelona i sabiem el català des de sempre no tendria problemes amb l' idioma i, llavors em vaig ficar en un avió, sense que m'enxampessin, que anava cap allà.
-A casa les coses no van anar millor, a nosaltres ens van dur amb ells i a la mare la van deixar a casa, encara no he tingut contacte amb ella. A mi i a Joan ens van tenir tancats un temps en un antre, una habitació en molt mal estat. I al petit Albert se' l van emportar a un altre lloc, no vam saber res d' ell. A nosaltres ens feien utilitzar els poders amb ninots, més tard amb gats i després amb animals de més envergadura. Prenien dades de qualsevol moviment que feiem. Al cap de mig any, aproximadament, ens separaren en cases diferents i semanes després m' amollaren prop d' aquí. Suposo que van fer el mateix amb Joan, no ho sé. Despré de tot allò vaig intentar localitztar-vos. Com que encara era menor d' edat m'en vaig anar a viure amb la meva primera parella, al principi tot anava bé, però més tard la cosa es va complicar, i em va començar a maltractar. Me' n vaig anar, ja tenia els denou anys. No li vaig dir a ningú el que ens va passar, ni al meu actual marit.
Just quan va acabar de parlar, Tro, que estava tombat a terra, es va incorporar i llavors va entrar el marit de na Mercè. Pareixia un home de fiar, pot ser una mica timid.Vestia de smocking així que vaig deduir que treballava en una empresa o alguna cosa semblant. Na Mercè ens va presentar. Ell no parlava el català, pero l' entenia. Va preguntar que qui era jo, na Mercè li va dir que jo era el seu germa petit, ell, que es deia Ezio, va mirar-la amb una cara d' estranyat i va dir que no sabia que tenia cap germà.
Na Mercè va necessitar dues hores per explicar-li tota la història del que ens va passar i que teniem poders. Al final ho va entendre tot menys una cosa, el perquè dels nostres poders.
Nosaltres li explicàrem que cadascun dels germans teniem poders únics que vam heretar per part del nostre pare. I que la nostra mare no en tenia. La mare sabia que el pare tenia aquell extrany poder però a ella verdaderament el que li importava era l'amor que sentia per ell i no aquella habilitat que tenia per cremar coses. Tot i així no entenia per quina estranya raó el pare tenia poders, nosaltres només sabiem que l' avi, per part de pare, treballava a un abocador de residus nuclears, i que pot ser aquelles radiacions eren els motius pel qual el pare, fill unic, tenia poders, i per tant també nosaltres.
Em vaig dirigir al nen i li vaig dir:
-Saps que sòc el teu oncle, oi?
-Si -em va dir ell impassible, com sempre. No se perquè, però sempre tenia una cara pensativa, i aquell casc?
-Mercè, aquest noi no es normal, oi?- Vaig dir a la Mercè- Per què sempre em respon així?
-No. També té poders |
|
| Capítol III: Ens han trobat |
-Però així, quins poders deieu que tenia cadascú?- va dir Ezio, en italià, es clar.
La Mercè, amb tota la paciència del món, li va tornar a explicar d'una manera que si ja no ho entenia no li podria explicar d'altra manera.
-Mira, en Joan podia fer desaparèixer a la gent, i poc després apareixien en un contenidor o un altre lloc brut, tot i que en una ocasió va fer aparèixer a un atracador en mig de la mar Adriàtic. Després de fer desaparèixer algú sempre sabia on l' havia "enviat".
-I tu, què podies fer?- va dir Ezio.
-Jo el que puc fer, perque encara ho puc fer, es fer sentir molt de mal a la persona que miro fixament. Mai m' ha agradat aquest poder. Que jo recordi només he utilitzat el poder dos vegades: una quan era petita en un parc, un home, que anava begut, es volia aprofitar de mi i...quan vaig veure el que li vaig fer a aquell home em vaig quedar parada, li va començar a sortir sang de tots el orificis: les orelles, el nas, la boca..., és com si els òrgans interiors li explotessin, men vaig empenedir molt. I l'altra vegada va ser quan el pare ens ensenyava a dominar els poders. Ell m'ho va fer provar amb una cabra.
-I jo puc fer paralitzar a la gent- vaig dir- però no per molt de temps, uns quinze minuts desde que deixo de mirar-lo. El pare també em va fer paralitzar una cabra.
-I el petit Albert- digué la Mercè amb llàstima a la cara.- no sabem res d'ell, suposam que també tendria algun poder però com que era molt petit encara no els havia desenvolupat.
-Es veritat!- vaig dir amb un petit sobresalt.- Però de totes maneres jo crec recordar que podia moure les coses que volia amb la ment. No em feu molt de cas, pot ser només ho he somiat.
-I... això no és tot,- va dir la Mercè al seu home mentre em dirigia una mirada de còmplice -el Raül té....- I just quan anava ho anava a dir al seu marit, varen trucar a la porta diguent ser la policia.
-Policia. Obriu la porta si us plau!
-La policia a Itàlia parlant català?-va dir la Mercè estranyada mentre s' aixecava.
Intentant no fer soroll es va apropar a la porta i va mirrar cautelosament per l'espiell, es va quedar parada i em va mirar amb una cara de com si acabés de veure un fantasma, i amb una veu tènue em va dir:
-Són ells.
Jo em vaig apropar a la porta amb ràbia vaig mirar igual que va fer ella i em quedà igual que ella. Portaven el mateix tipus de smocking que aquells del dia dels esdeveniments. Eren ells, no hi havia dubte.
Tornaren a trucar, ara amb més forçá que abans,cridant:
-Obriu, sabem que sou aqui. Si no ho feu tirarem la porta a terra.
Jo vaig fer anar a la família cap a la porta del darrere, mentre en Tro vigilava la porta, els vaig dir en veu baixa:
-Jo em quedaré aquí mentre vosaltres fugiu. Teniu cotxe?
-Si.- va dir la Mercè.
-Doncs figiu.- vaig dir decidit
-I tu, què faràs? No ens anirem sense tu!
-Jo. Aturar-los! – vaig dir amb un petit somriure.
Suposo que na Mercè ho va entendre per que em va dir:
-D' acord però ves amb compte si us plau. Nosaltres t'esperarem davant casa, hi passarem amb el cotxe.Sortirem per la porta del darrere. Vols que el Tro vingui amb nosaltres?
-Es igual, encara que jo ho vulgui, ell no es separara de mi tot i que jo li mani.
Varen sortir. Jo em vaig apropar de nou a la porta. Els "policies" ja començaven a empènyer la potra amb ràbia.Tro va fugir a la cuina. Jo vaig obrir la porta mentre m' amagava darrere aquesta. Ells estranyats van entrar, amb les pistoles per davant, per sort no em van veure. Eren dos, l' altre esperava al cotxe, ho veia pel petit espai entre la porat i la paret. Quan vaig tenir els dos homes que havien entrat davant meu, vaig avançar dos passos cap a ells. S'em van quedar mirant, i apuntant-me amb les armes em varen dir:
-No facis res estrany o disparem!- va dir un d' ells.
-De que s' em acusa senyor policia- vaig dir acostant-me a ells amb les mans en l'aire.- Es que he fet alguna cosa malament?
-Amb compte,- va dir l' altre, retrocedint, estava asustat.- és un d' ells!
-Un de quins?.- vaig dir enfadant-me.
En tro va aparèixer per darrer d' ells. Va lladrar, i va fer que els homes s' asustessin i es giressin, aquella oportunitat l' havia d' aprofitar:
Quiet! -vaig fer, i els homes es van paralitzar.
Com que la porta estava oberta, l' home del cotxe ho va veure i va entrar corrents, em vaig plantar davant d' ell i li vaig dir - Quiet!- I allí es va quedar.
Vaig esperar al carrer que arrivès na Mercè. I va aparèixer, però de quina manera. Duia un tot terreny ,que una mica més i no cap pel carrer:
-Es que no en tenies un cotxe una mica més gran?- vaig dir irònicament.
-Va, puja! - Va dir. -Fes via!
-Tranquil·la.- vaig fer de broma. - no hi ha presa, estaran aturats una estona.
Vam partir. No sabiem on anàvem però teniem que marxar d' aquella casa:
-Em de trobar a en Joan.- va dir ella.
-Com?- vaig dir estranyat- En joan? Què saps on és? Has parlat amb ell?
-Be, si em estat en contacte més d' una vegada.
-Com no m' ho has dit?- vaig dir enfadat.
-Perque ell em va dir que no ho digués a ningú- va dir preocupada- i menys que digués de trobar-nos . Ha estat buscant informació sobre aquells homes. Diu que és una organització que es diu F.E.S. estudia els Fenòmens Estranys de la Societat i que quan ens van amollar van cometre un error, ens volen capturar ara un altre vegada a tots, i per això si hi anava a veure'l i algú sabia qui sóc el relacionarien i el trobarien, és a punt de trobar on hi ha la seu de la organització, per tant on pot ser que hi sigui n' Albert.
-I ara on anem ,doncs?- vaig dir intrigat pel que em deia.
-A casa seva, pot ser ja ho sap.
-Pero has dit que...- No em va deixar acabar.
-Es igual, ara ja ens han trobat.- va dir amb uns senyals de por a la veu.
Vam arribar a una casa després de cinc hores de viatge. L' home de na Mercè i el nen sentaven als seients de darrere del cotxe, dormits. Eren les set del matí. Mercè va baixar primer. Jo esparava al cotxe tal com m' havia dit. Es va posar a parlar amb un home que regava les plantes, possiblement el jardiner. Vaig veure com Mercè abraçava aquell home i em feia senyals de que baixés del cotxe. Vaig baixar, no era el jardiner aquell home, era en Joan:
-Germanet. - vaig dir plorant- com has crecut noi – s' em va apropar i em va fer una abraçada-. Tot i que li havia dit a na Mercè que no vingués, estic content de veuret.
-I jo Joan, i jo.- Tro va baixar del cotxe. |
|
| Capítol IV: El desenllaç |
Ens va dur a dintre de casa seva, ho tenia tot desordenat, tot ple de papers i envassos de menjar precuinat. La casa, no molt gran, no pareixia que hi visques ningú més. A una taula, que estava a cinc metres de la porta, hi havia un munt de papers i fotografies, devien ser de l' estudi que havia estat fent per a trobar els homes de negre.
-Com dus l' investigació? -va dir la Mercè- Ja saps on s' amaguen?
-Si, això ja fa una setmana que ho se,- va dir en Joan -però el que no sé es que farem quan hi anem.
-Doncs si no anem no sabrem que em de fer- vaig dir- jo proposo que hi anem i una vegada allí ja decidirem el que fem.
En Joan es va oposar rotundament: - Però com anirem allí si només som quatre, un nin amb un casc i un gos que no para de mirar-me bocabadat.
-Primer, es igual que siguem pocs, ho em d' intentar! Segon, el noi duu el casc perque si no el portès desencadenaria el seu poder.
-Hi anirem!- vaig dir – Perque tot i que som pocs tenim els poders i amés si hi ha la possibilitat de trobar l 'Albert ens em d'arriscar.
-D'acord , tens raó però, l'Albert el van perdre quan ell tenia quatre anys. Ara deu tenir quinze anys.Com el reconeixerem? Pot haver canviat molt, pot ser ni ens reconegui.
-Ell a nosaltres no, però nosaltres a ell si. Té una cicatriu al clotell, no ho recordau? Li va caure un llibre quan tenia tres anys, quan encara erem una família.
-Doncs quan sortim?!- va dir la Mercè entusiasmada.
Al final vam quedar que sortiriem després d'esmorzar, en Joan era molt desordenat però cuinaba molt bé. Vam acabar plens.
Conduia Ezio, els altres estaven cansat del viatge que haviem fet abans excepte Joan, que anava de copilot indicant-li a Ezio el camí per anar al lloc on es suposava que hi havia l'organització F.E.S. , els homes de negre, i per tant pot ser també el nostre germà.
Les indicacions de Joan ens portaren a una zona de naus industrials, en concret una nau aparentment abandonada.
-Es aquí.- va dir en Joan
-Això està abandonat. Com pot ser aquí?- vaig dir jo.- T'hauràs equivocat.
-No, estic segur, tinc la direcció exacta. Es aquí.- repetí en Joan
Tots estaven convençuts de que alló era un recinte abandonat, però l'insistensia de Joan va fer que confiessin en ell. Vam baixar tots del cotxe. De sobte Mercè cridà que hi havia una camera de vigilància en un costat de la nau. Per sort nosaltres no entràvem en l'angle de visió d' aquesta. Des de llavors estaven més pendent de que no els enfoquessin que de la nau.Tots erem a fora, menys l' Ezio, que era dinsdel cotxe dormit pel llarg trajecte que havia fet. Ningú no li va dir res.
Com que al costat de la nau que havíem aparcat no hi havia cap entrada varem anar a rodejar la nau, sempre vigilant que les càmeres no ens enfoquessin. El fall que vam cometre es que, d'acord no ens enfocaven les càmeres d'aquella nau però, i le de les altres naus? No ens vam donar conta que les altres naus també tenien càmeres i que possiblement ja ens haviem enfocat. Per tant com que la nostra presència ja estava alertada per aquelles càmeres només va ser qüestió de temps. Van sortir els homes de negre, ens vam agafar i no ens va donar temps a fer us dels poders, ens apuntaven amb armes de foc. Si algú de la família usava els poders suposaria la nostra mort, perque si jo paralitzava a un home un altre em podia matar.
Una vegada agafats ens van dur a la nau del davant de la que estaven rodetjant. Aquella estava plena d'una espècie de celdes de vidre hermèticament tancades Algunes d'aquelles tenien gent dins. Jo mirava tota l'estona a veure si algun d'aquells podia ser Albert, tot i que si ho hagués set crec que no l'hauria reconegut. A nosaltres també ens van tancar en una d'aquelles celdes. No intentàrem res.Els homes que ens havíem dut allí se'n van anar i en aquella nau nomès van quedar dos homes de negre, devien ser vigilants. Dins la nau no estava tan destrossat com l'exterior més bé estava ple de tecnologia, perque cada celda tenia un aparell que projectava un raig des de fora a aquestes, perque feia que els nostres poders no poguèssin sortir d'allí, ho varem intentar vaies vegades.
A una mitja hora , més o menys, van entrar altres dos homes.Ens van obrir la porta de la celda, i ens feren sortir. No anàvem esposats el que suposava que a fora ens esperàvem més homes. Ens dugueren cap a fora en fila índia de la següent manera: un d' ells davant, després el Joan, en Raul, na Mercè, jo i per ultim l' altre home; sempre anaven seriosos. Mentre l' home del darrere s'entretenia esbroncant a un pres rabiòs i fent escàndol, jo vaig aprofitar i li vaig dir:
-Quiet!- I es va quedar paralitzat, com suposava.
-Però que cony es això!?- va dir l' altre home, el de davant. I sense donar-li temps a dir res més, en Joan va dir-li:
-Fora!- Jo em vaig quedar bocabadat.- corre anem, que encara ens enxamparan els altres!-
L' altre home poc després va aparèixer en la celda on varen estar segons abans. Vam començar a còrrer, amb direcció oposada a la porta esperant allí una altra sortida. Un dels homes de la porta va veure el que passava i va avisar els seus companys, va ser l' utima cosa que va fer aquell home per que la Mercè el va fer morir de dolor just després de que ho diguès als altres. Tots els altes homes ens començaren a perseguir.
Jo vaig dir amb veu forta i sòlida: - Quiet!!- I gairebé tots els homes que ens seguien es van paralitzar.- Òndia! No sabia que podia fer això amb molta gent, és genial!
-Va anem que he trobat una sortida aquí.- va dir la Mercè.- Va Dani, què fas?
-Has vist el que he fet? - vaig dir sobresaltat- Proveu vosaltres.
Vam sortir per aquella porta que semblava una sortida d' emergència, a fora ens esperaven molts més homes.
-Ara és hora d' intentar el que he fet abans.- Vaig dir amb segones intencions- M' enteneu, oi?
-Crec que si- va dir en Joan- Ara! Fora! - I tots els que estaven al davant d' ell van desaparèixer i van aparèixer a uns dos quilòmetres d' altura.- crec que ja se on envio a la gent, ja ho domino.
-Molt bé, ara em toca a mi! Quiets!- I tots parats, el que més hem va sorprende és que tambè vaig para les bales.
-La Mercè va dir el que havia de dir:- Mal!- I tots retorcint-se de dolor.
Però el que més em va sorprendre és que li va treure el casc al nen, i li va dir:
-Ara concèntrat i fes-los fugir a tots, d' acord?
-Si- Va dir, impassibe, seriòs, no representava estats d' ànim propis de nins dels seus anys. I es va quedar mirant un manat d' homes que venien de lluny, els mirava de manera molt rara. De sobte, però, on estaven aquells homes, armats amb cadenes, katanes, pals, ganivets,... va aparèixer una explosió inmensa, d' uns deu metres de diàmetre. Va ser en Raül, aquest nen produia explosions on ell volgués encara que no molt controlades, per això necesitava el casc!
Venien molts homes i no érem suficients. Ens van enxampar, ens apuntaven bruscament al cap. No teníem res a fer.
Ens van portar a una sala, també amb aquelles estranyes màquines que ens llevaven els poders. Va entrar un noi que segons vaig sentir era un capità, que venia a vigilar-nos. Però com podia ser un capità si tenia poc més dels setze anys.
-Soc un dels capitans de la F.E.S. - va dir un tant cregut.- I us preguntareu per que soc capità, doncs simplement per que tinc podres, com vosaltres. Els de l' organització em van tovar de petit i em van possar ADN de algun home poderòs i aixi m' he criat amb ells fa temps. I m' han fet entendre que els poderosos, o sigui vosaltres, sou un perill a la societat i per això us em de tancar.
El noi era una mica egocèntric. No ens interesava la seva vida, o això creia fains que li vaig veure una cicatriu al clatell. Vaig tenir un xoc! Llavors vaig pensar: la seva edat, té podres, està amb els de l' organització des de petit. Era ell! Els de l' organització l' havien fet dels seus.
-Mercè, ei Mercè,- Vaig dir a cau d' orella- es ell, es n' Albertet.
-Qui, aquest?- va dir amb una cara d' estranyada.- No diguis bajanades, no pot ser, no el veus?
-Si,-vaig insistir-que tot encaixa, mira-li el clatell, té la cicatriu.
-Ostres! Es veritat! -Va dir. Llavors li va dir al Joan, la seva reacció va ser la mateixa.
-Ei tu, Albert- Li vaig dir.-Es que no ens recordes. Com pot estar amb els que vam matar el pare. Ens has decepcionat a tots!
-Però, què dius de pare? Els meus pares van morir en un accident de cotxe i aquests homes em van donar un sostre i menjar.- va dir ell enraviat.- I em dic Francesco!
-Tu creus? I com es que et diuen Francesco? Com es que tens poders? I tu com saps tot això que et diuen? I com es que tens aquella cicatriu?
-Si, el nom m' el possaren aquests homes, en concret el cap de la seu, en Rigoberto Vestciano, i confio en la seua paraula, i els poders m' els posaren amb una màquina, que ho he vist fer, i que et deixa una marca al costat.- es va aixecar la camisa, es va mirar i no tenia cap marca.- com pot ser però si hauria de tenir aqui una marca? I aquesta cicatriu... no m' en recordo.
-Veus! Jo sé com te la vas fer, tu ets el nostre germà!- vaig dir decisiu, se li veia la cara de por que tenia.- Si no t' ho creus mira el nostre informe que alli constara tot.
-D' acord, ho faré i així et demostraré que us equivoqueu. Va agafar l' informe de la nostra familia. El va llegir la cara d' impressió el delatava. -Així, es veritat!? Com pot ser!?
-Aquests homes entraen a casa, mataren el pare, la mare es quedà sola, a mi i a la Mercè ens endugueren- va dir el Joan.- a tu et dugueren amb ells i en Dani va escapar.
-No veus que t' han ensarronat?- va dir la Mercè plorant.- Abans erem una família.
Ell es va asseure, amb els ulls com a plats:- No m' ho puc creure . Marxeu si us plau,
-Com? Ens deixaràs sortir així? Per que si?
-Si aneu, he d' estar sol.-va dir amb veu tènue i apagada.- Tenia família?
Nosaltres vàrem fer cas, ell va anar a una sala i va apagar totes les càmeres, el vaig espiar, vàrem sortir. Quan erem a prop del cotxe un d' ells ens va veure i van tornar a sortir tots. Pareixia que es multiplicàven. Ens vàrem intentar defensar però ni amb els bombes del Raül, cada vegada tenien a gent més forta i amb poders. De sobte va aparèixer l' Albert encara no savíem el seu poder però per poc temps, per que va dir:
-Ona!- va sortir d' ell un ona expansiva, només cap a endavant, i va calcinar a tots a una distància de uns cent metres.
-Rigoberto! Rigoberto! Surt!-Va cridar enfadat.
-Per què ho has fet?- va dir un home que segurament era aquell tal Rigoberto.- Què has fet? T' ho he donat tot.
-No. Què has fet tu? Per què no em vas dir res? I per què vas matar el meu vertader pare?
-No volia que t' assabentaras així.- Va dir aquest home apropant-se- Però...
I sense deixar-lo acabar va dir: - Ona!- I va acabar amb la seva vida i amb la del altres homes de negre que encara quedaven vius. Va fer una ona tan forta que ho va arrasar tot, i allò va ser la fi de l' organització.
Ezio encara estava al cotxe, dormit, no sabia adonat de res. Pot ser perquè duia les ventanes pujades i tota l'acció havia tingut lloc lluny del cotxe. Era com si hagués tomat algun estupefaent. Vam pujar al cotxe i despertaren a Ezio. Li vam dir que l' organització l'havia abandonat en aquella nau i ara vivia allí. Hi ha veritats que es millor que no es coneguin.
-Puc venir amb vosaltres?- va dir Albert, el petit de la família- sé que no us conec molt però si sou qui deis , els meus germans, hauria de venir amb vosaltres. Si us plau. Què ha sigut de vosaltros en tot aqust temps?
-Entra al cotxe t' ho explicarem tot en el viatge de tornada a casa.-vaig dir amb una sonrisa a la cara. |
|
|
|
|
