|
Scorpios |
| IES BALÀFIA. SANT LLORENÇ DE BALÀFIA |
| Inici: Camisa de foc |
|
| Cartes a un amor perdut |
| Inici: Camisa de foc |
George G., AMOR MEU, home sens par:
Amb un sentiment desfermat i desmesurat, t’escric. Són les vuit del matí, i tu has marxat ben d’hora, quan jo encara somiava. Per què no m’has despertat? No m’agrada que facis les coses en secret. Encara dormia perquè pensava que ens llevaríem més tard, quan les ombres s’escampessin i quan ja ningú no retallés la lluna d’una cisellada. La nit ens ha passat en un petó, la sang no s’ha adormit, i tu has pres el camí malva del matí. Ja saps que m’agrada escriure’t cartes (les cartes són descansos senzills i lliures que preparen les novel·les) i molt més en dies com avui, jorns plujosos en què el gris és el color de les distàncies i dels camuflatges. I més encara després d’haver descobert aquests poemes que has escrit per a mi i que m’has deixat sobre el teu coixí, amb una rosa d’un vermell coent que encara serva la maduixa dels teus llavis.
(c) Camisa de foc, Anna Carreras, Grup Editorial 62, S.L.U., Editorial Empúries , Barcelona, 2008 |
|
| Capítol I: Roses i espines |
Acabo de llegir les teves poesies, no sabia que escriguessis tan bé. N’eren cinc, les recordes? Jo sí, cada vers, cada paraula, cada lletra, cada traç que les teves mans han deixat al paper. Semblava que t’havies inspirat en nosaltres, potser les has escrit avui de matí? Ja en tinc una de preferida, no sabia que les lletres podessin expressar tant d’amor, però jo mai trobaré prou paraules per expressar-te tot l’amor que et profés. Però sí que puc repetir la teva poesia perfectament:
“Son les sis del matí
avui no puc dormir
et tinc al meu costat
estirada al llit
tan tranquil•la, tan inconscient,
i et puc sentir respirar...
Ara en una estona sortiré,
me’n vaig, però no et preocupis,
aviat tornaré.”
Ara mateix ja són les deu del matí, la meva angoixa augmenta cada segon lluny del teu costat, han passat quatre hores i ja et trobo a faltar. Estic plantada al davant de la finestra de la saleta, ansiosa per veure’t amb els teus cabells del color del blat madur, i amb el teu somriure enlluernador,saludant als veïns, creuant el carrer cap al portal.
T’has deixat la jaqueta, però t’has endut el meu mocador blau, el que sempre porto al coll; potser també pensaves que em trobaries a faltar. En aquests dies de febrer el fred i el vent no perdonen, espero que no passis fred.
No sé on te’n has anat ni que fas, i això només fa augmentar la meva angúnia. Torno a l’habitació: els llençols segueixen embullats, i la rosa al capçal. Es nota que és d’avui, encara té gotes de rosada, i l’olor evoca els camps després de la primera ruixada de primavera. En agafar-la m’he punxat: la sang brollava vermella, intensa com la nostra passió, tacant el capçal, sempre tan blanc.
Torno a vigilar els carrers per la finestra, però el cel atreu la meva atenció: uns núvols grisos i amenaçadors tapen els últims raigs de sol, d’un color rogenc.
Són les nou en punt, ja s’ha fet fosc i encara no has tornat...
En aquell moment vaig amollar el bolígraf, havia pres una decisió: tornaria al lloc on sempre ens trobàvem, tornaria al parc.
Vaig sortir corrents, amb prou temps per agafar la jaqueta, i deixant alguns llums encesos. Baixava les escales de dos en dos, amb prou feines sense ensopegar. En sortir el cruel vent, gèlid, em tallà la respiració. Vaig fer una ullada al meu voltant: la gent ja tornava a casa seva amb el fred apressant-los; s’apagaven les atractives llums de les botigues, i els últims compradors sortien esvalotats d’aquestes.
Hi havia lluna plena, el seu tènue resplendor havia aconseguit burlar-se dels núvols que amenaçaven turmenta. Vaig començar a córrer cap al parc, esquivant persones, fanals, bancs...Tots els possibles obstacles que s’interposaven en el meu camí. Vaig arribar al parc, ja no podia ni bleixar. No hi havia ningú. L’únic moviment era el del vent arrossegant la brossa que els nins havien tirat per la tarda.
Fatigada i desesperada em vaig asseure al banc, però el meu descans no durà gaire temps; alguna cosa em mullava la cara: era la pluja. Però ja m’era igual, no m’importava mullar-me. Amb prou feines em vaig aixecar i vaig començar a caminar, a vagar pels carrers, buscant-lo.
No sé quantes hores havien passat, portava tota la roba mullada, amb un fred que m’arribava al cor. Prompte vaig albirar el meu edifici, i vaig veure els llums encesos a la nostra finestra. Un fil d’esperança va reaparèixer, i amb ella noves forces que em permeteren pujar les escales de dos en dos, obrir la porta i ... res, no hi havia ningú, el silenci hi regnava; només m’havia deixat la llum encesa i no me’n recordava. Totalment destrossada, físicament i anímicament, vaig tancar la porta i em vaig estirar al llit, on la son acabà amb les meves llàgrimes, amb el meu torbament i amb el meu últim pensament, dirigit a ell com tots: “On ets estimat, no t’he trobat, espero que estiguis bé”.
|
|
| Capítol II: Soledat i altres cartes. |
Un raig de sol m’acaronava els cabells, amb un dolç escalfor que em despertà. Vaig aixecar el cap per mirar el rellotge: eren les deu del matí. Vaig girar-me cap al seu costat del llit: no hi era. Tots els esdeveniments del dia anterior m’assaltaren, causant que un llàgrima em rodolés, solitària, galta avall. Vaig mirar al meu voltant: m’havia deixat els llums encesos, però tot seguia igual, tot em recordava a ell: cada objecte, cada racó de la casa; tot em portava a la memòria el seu somriure, la seva mirada, la seva veu...
Però el lloc que més records em portava era el dormitori, on la penombra abrigava el nostre amor i la lluna era testimoni cada nit de la nostra passió. La rosa encara era al capçal: els pètals, mustis, havien perdut la seva fresca vermellor, i alguns es trobaven escampats pel llit. La taca de sang encara era al capçal, trencant la blanca monotonia dels llençols.
No podia estar-me més temps allà dins, els records acabarien destrossant-me anímicament; el millor seria que sortís a passejar.
Vaig entrar al bany i vaig observar el meu reflex al mirall: portava els cabells embullats, els ulls vermells i el maquillatge difuminat per les llàgrimes. Els minuts passaven i jo seguia observant el meu reflex, la meva faç emmarcada pel vestigi de les llàgrimes tintades de negre.
George:
Ja torna a ser dissabte, ja ha passat una setmana des de que te n’anares, des de que fugires de mi; sense donar cap explicació, sense dir adéu. No et pots fer una idea de les llàgrimes que he vessat per tu, de tot el dolor que un cor pot suportar, dolor que poc a poc s’anirà convertint en odi i rancor. Tothom em pregunta que em passa, em diuen que estic com absent, molt lluny d’aquí; i tenen raó, estic sempre refugiada en els records, intentant fugir de la realitat. Tots intenten animar-me, però ningú aconsegueix treure’m d’aquest pou de desesperació i soledat en el qual he caigut. Només tu em pots rescatar, només tu pots fer que recobri el somriure.
Necessitava sortir, no podia quedar-me allà asseguda, escrivint cartes que sabia que mai li arribarien. Vaig posar-me l’abric i vaig sortir al carrer: eren les dotze del matí, i els carrers bullien d’activitat. No sabia on anar, no tenia cap preferència, així que vaig errar pels carrers, sense un rumb fix. Observava melancòlica la gent que passava pel carrer: parelles, pares amb els seus fills, dos amics que parlaven i reien... Tothom pareixia feliç, i allà, enmig de tanta felicitat hi era jo, amb la desesperació i el dolor seguint-me com una ombra.
No era conscient del temps que passava, però de sobte vaig arribar al parc: el lloc on sempre ens trobàvem, on només existíem nosaltres i el nostre amor. El nostre parc. Jo seguia absorta en els meus pensaments quan, de cop i volta vaig escoltar una dona que em cridava:
-Alexandra?
Em vaig girar: era la Keira, una companya de la universitat. Era una noia prima, de cabells negres com l’atzabeja, que li arribaven fins a la cintura. Pòmuls alts, i els mateixos ulls foscos i intel•ligents que jo recordava, llustrosos com l’obsidiana.
-Alex, feia molt de temps que no ens veiem.
-Hola Keira. Sí, feia prou temps que no ens trobàvem.
Vaig somriure, però els meus ulls expressaven el contrari, i ella se’n adonà:
-Vols que anem a prendre un cafè i parlem una estona?
Vaig acceptar. Ens dirigirem al cafè del parc i ens varem asseure a una de les tauletes de la terrassa, sota un para-sol. Jo vaig demanar un té amb gel i ella un cafè, i mentre ens els bevíem parlàvem sobre els nostres dies en la universitat i rèiem mentre en recordàvem les anècdotes. Keira havia aconseguit que m’oblidés de George una estona.
-M’agradaria presentar-te a una persona molt especial, fa poc que estic sortint amb ell, però m’agradaria que sigues una de les primeres persones en conèixer-lo.
La seva proposta m’agafà desprevinguda, però no tenia cap objecció.
-És clar!
-No crec que tardi gaire a venir.
A penes havia acabat de pronunciar aquestes paraules quan vaig albirar un home alt, ros, d’ulls clars que s’atracava amb un somriure enlluernador, que s’extingia a cada passa que donava cap a nosaltres.
-Aquí ve- exclamà Keira amb un gran somriure.
No m’ho podia creure. No em podia moure, semblava que el meu cor s’havia aturat. No sabia que fer: dubtava entre córrer cap a ell, abraçar-lo i plorar o bufetejar-lo i sortir corrents fins que no em quedessin forces ni llàgrimes.
Però no vaig fer cap de les dues coses, em vaig quedar allà plantada, negant en el meu interior que res d’allò era real, que aviat despertaria; que tot allò no era més que un malson.
Però no vaig despertar. Ell ja havia arribat fins a nosaltres, eludint la meva mirada. Keira l’abraçà i es giraren els dos cap a mi. Abans de que cap dels dos pronunciés cap paraula, vaig reunir amb prou feines suficient enteresa per parlar:
-Hola, George. Quant de temps.
|
|
| Capítol III: De l'odi a l'amor, una nova vida |
Ell seguia amb la mirada baixa, com si examinés el sol. No gosava aixecar la cara i trobar-se amb la meva mirada, que en aquells moments expressava tot el meu rancor i odi.
-Ja us coneixeu? Bé, llavors no fa falta que us presenti- va dir la Keira somrient.
-Sí, fa prou temps que ens coneixem- li vaig respondre amb un somriure forçat.
-Bé, vaig a pagar el compte, així podeu parlar una estona- llavors es dirigí a George i es besaren.
Immediatament després de que la Keira hagués entrat en el bar, George aixecà el cap i intentà excusar-se:
-Alex, ho sento...
En aquell moment vaig bufetejar-lo; la meva mà li quedà marcada en la galta esquerra. Ell va sospirar.
-Alex, escolta’m, no espero que em perdonis, però t’ho puc explicar...
-No, ja he vist prou, me’n puc fer una idea- llavors les llàgrimes em començaren a caure- jo t’estimava, George, més del que et pugues imaginar...
-Alex...
-Deixa’m en pau! I esper que tu i la Keira sigueu molt feliços.
En aquell moment vaig sortir corrents, mentre escoltava com el George em cridava:
-Alex, Alex!!
No en vaig fer cas; vaig seguir corrent, amb les llàgrimes rodolant-me cara avall. Anava cap al meu apartament; cada vegada m’apropava més, els carrers em resultaven familiars i a la vegada em recordaven a ell; al seu somriure, encara gravat a foc en la meva ment.
Amb prou feines vaig arribar al meu apartament. Em vaig estirar al llit i vaig abraçar el capçal, que s’embevia les meves llàgrimes.
Al cap d’un parell d’hores (desconeixia quantes), em vaig aixecar. Havia pres una decisió: em desfaria de tot el que em recordava e ell.
Vaig començar per llevar els llençols del llit i posar-ne de nous; vaig posar en caixes tot el que s’havia deixat al llarg d’aquells mesos: jerseis, jaquetes, el seu raspall de dents... Però era conscient de que els records mai els podria empresonar en una caixa de cartó, sempre serien presents, turmentant-me.
George:
Ja ha passat un mes des que la Keira et va presentar com la seva parella. No hi ha dia d’aquest març en que aquest record no em turmenti. Però ahir vaig oblidar el meu odi cap a tu durant tot el dia, feia molts dies que no somreia. Saps, George, que estic embarassada? Sí, un fill, un nen o una nena; el teu fill. Només saber-ho m’ha donat forces per seguir endavant, per transformar la tristesa i l’odi en alegria.
Era un clar matí d’abril, feia sol i els nens jugaven al carrer: ja era primavera. Amb un somriure em vaig posar la ma al ventre i em vaig allunyar de la finestra. Estava embarassada de tres mesos. Al cap d’una estona vaig rebre un missatge: era la Keira, volia que anéssim a prendre un cafè al bar del parc. Vaig acceptar, seria la primera persona que conegués la noticia del meu embaràs.
Els nens encara jugaven a la pilota al carrer, i molta gent havia sortit a passejar, a gaudir dels primers rajos de sol de la primavera. Vaig trobar a la Keira en una de les tauletes del parc, prenent un cafè.
-Hola Keira, com estàs? Sento no haver dit adéu l’altre dia.
-Alex! No passa res, estigues tranquil•la, en George em va dir que tenies molta pressa. I tu, com estàs?
-Feliç, molt feliç.- li vaig respondre amb un somriure.
-I això? Conta-m’ho!
-Estic embarassada de tres mesos.
- De veritat? Es meravellós! I el pare?
-Encara no li he dit, però crec que el tindré sola.
Varem passar les dos hores següents parlant del meu embaràs, fins que li vaig dir a la Keira que me’n tenia que anar, que ja ens veuríem un altre dia.
Vaig tornar caminant al meu pis, gaudint d’aquell dia de primavera, feliç.
El dia següent, és a dir, la tarda del diumenge, vaig rebre un missatge del George. Deia que em volia vorer, que era molt urgent i molt important; que no ho rebutgés. li vaig dir que sí, i varem quedar al restaurant de la cantonada a les nou.
A les nou en punt ja era allà, i en George ja m’esperava a una taula. Quan em va vorer es va aixecar i va venir de seguida al meu costat.
-Alex! He de parlar amb tu.
-La Keira t’ha dit que estic embarassada, veritat?- li vaig dir sense embuts.
-Sí. És el meu fill?- va preguntar mirant-me al ulls.
-Sí, però de moment només és fill meu.
-No puc deixar que tinguis al nen tota sola. Torna amb mi, estic disposat a deixar a la Keira per a retornar al teu costat.
Pràcticament ho estava suplicant, però no permetria que em tornés a enganyar.
-Per favor, Alex...
-No- li vaig respondre- pots quedar-te amb la Keira, aquest és només el meu fill, i no et preocupis, mai li faltarà res; sempre em tindrà a mi.
|
|
| Capítol IV: Llums i roses |
Faltava menys d’una setmana, ja estava quasi de nou mesos. Em costava bastant fer algunes coses, però la meva il•lusió podia amb tots els inconvenients. Ja feia un parell de mesos que m’havien dit el sexe del nadó, i era una nena! Ja tenia alguns noms pensats, però encara no m’havia decidit.
Amb molta il•lusió vaig anar al metge, a fer-me una de les darreres revisions, però no tot varen ser alegries. El metge em va comunicar que la nena s’havia girat, enrotllant-se el cordó umbilical al voltant del coll, i per tant hauria de néixer per cesària. No em vaig preocupar gaire, ja que la nena no patiria gaires riscs, però no podia ser; el metge em va advertir del greu risc que suposava, atès a unes malalties recents que em debilitaren. No ho vaig dubtar, vaig decidir fer-me la cesària. Resignat, el metge va programar la intervenció per al dia següent, després d’intentar que canviés la meva decisió, sense èxit.
Aquella nit no vaig dormir gaire; mirava fixament el sostre, intentant no pensar en el possibles desenllaços; i per fi va arribar el dia: els infermers caminaven atrafegats d’una banda a l’altra de l’habitació, els metges es preparaven...
De sobte s’acostà una infermera molt jo ve i em demanà:
-Vol vostè que cridem a algú? Algun familiar, amic...
-De moment no, només en el cas de que surti malament l’operació vull que cridi a aquesta persona.
Li vaig donar el paper i un sobre, amb la condició de que li entregaria si em passava res. Poc després m’anestesiaren, enfonsant-me en la foscor.
-George! George!
Em vaig girar, era la Keira, i portava el meu telèfon a la mà.
-Què passa?
-Et criden de l’hospital.
Vaig agafar el telèfon, i una dona em va demanar que acudís a l’hospital el més aviat possible, que es tractava d’una urgència. No ho vaig pensar, vaig agafar l’abric i vaig sortir corrents, sense donar explicacions a la Keira.
En deu minuts ja era a l’hospital, i em va rebre la mateixa infermera que havia trucat:
-George M.?
-Sí, sóc jo.
-Ho sento molt- va dir mentre baixava la mirada- no hem pogut parar l’hemorràgia.
-De què parla?
Llavors m’ho va explicar. No m’ho podia creure, ja no hi era, se’n havia anat i jo no vaig ser al seu costat. Vaig començar a plorar i a sanglotar, no tenia consol, ja no sabia què fer.
-Va deixar una carta, ella volia que te la donés si la intervenció no sortia bé.
Amb les mans tremoloses vaig aconseguir desdoblar el paper i llegir-ne la lletra que m’era tan familiar:
Estimat George:
Si llegeixes això significa que ja no hi som, i per tant ets l’únic que pot quedar-se amb la nostra filla, Lucy, la meva llum; la nostra llum. Jo sempre hi seré, sempre estaré amb vosaltres, però vull que l’eduquis i la cuidis amb la Keira, i que te l’estimis tant com una vegada nosaltres ens estimarem.
Us estima, Alex.
-Ja no hi és...
Estava com absent, no parlava amb ningú en particular, les llàgrimes seguien brollant i sanglotava, però tenia que complir el seu últim desig:
-On és la meva filla?
-A la planta de maternitat, vol que el porti allà?
-Sí, per favor.
En arribar allà em posaren a la meva filla en braços: no era gaire grossa, tenia algun cabell i la seva mà m’agafà el dit tan prompte com li vaig donar; i llavors va obrir els ulls; les infermeres m’explicaren que de moment eren clars, però que s’enfosquirien amb el temps. Era allà, era la meva filla.
Ja havien passat sis anys, i Lucy era una noia de cabells rossos i ulls verdosos, com els de la seva mare, i tenia el seu mateix somriure.
El cementiri era buit, i el vent bufava entre les làpides i flors seques.
-Papà, per què li portem roses vermelles? M’agradaven més les blanques.
-Ja ho sé, però a nosaltres les roses vermelles ens porten molts records.
-La trobes a faltar?
-Cada dia que passa.
I allà quedaren, roses vermelles trencant el gris monòton i una nota:
Estimada:
Fa sis anys que te’n vas anar
i se que no tornaràs
m'has deixat un record teu
encara que preferiria que estiguessis aquí
La nostra filla, vas decidir tu,
que aquest siguès el teu últim regal
després de tants anys compartits,
i una mort inesperada
Gran pérdua fou la teva
per a mi i per als demés
però ho superarem
com si fos filla nostra la cuidarem
i pels seus bonics ulls
a tu te recoradem |
|
|
