 |
L'Entrevista |
|
|
|
Capítols |
|
|
|
Tria el teu inici |
|
|
|
Diccionaris i obres de consulta |
|
|
|
Revistes |
|
|
|
Més enllaços d'interès |
|
|
|
|
|
AVENA |
| IES Turís sección Buñol. TURÍS |
| Inici: Joc Brut |
|
| AVENA |
| Inici: Joc Brut |
Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
(c) Joc brut, Manuel de Pedrolo, Edicions 62, S.A., Barcelona, 2001
|
|
| Capítol I: "EL MEU PROBLEMA" |
La xicona brillava per la seva bellesa, era una jove, que pel seu aspecte concentrant llegint aquell llibre semblava molt segura de sí mateixa i intel.ligent.
La vaig veure quan vaig passar amb el meu cotxe i al veure-la em vaig quedar tan sorprès , ja que en tota la meva vida mai havia vit a una noia con hi era ella. La noia tenia el pèl llarg i amb un color marró intens, era ben guapa.
Estava asseguda a la parada del autobús, però ja duia una bona estona esperant-lo, ho sé per que estava a una botiga que hi havia just enfront de la parada, vaig entrar-hi per poder mirar-la més. La veritat es que a la botiga vaig entrar per primera vegada amb l'escusa de estar un poc més aprop d'ella ja que la noia despertava alguna cosa que desprenia curiositat.
Quan vaig eixir de la botiga, ella encara estava llegit i esperant l'autobús; em vaig quedar al meu cotxe per veure que feia però al veure que no venia cap autobús se'n va anar, i jo també.
De camí cap a casa no parava de pegar-li voltes, sabia que no la tornaria a veure però no podia ocultar el meu desig de veure-la una vegada més.
Com que sabia que devia llevar-me-la del cap vaig continuar amb la meva vida, amb la meva rutina, amb meva vida tan monòtona, però de sobte tornava a pensar amb aquella noia i m'agradaria tant que em trencara la meva monotonia...però tan sols eren somnis.
Un dia com molt dels altres vaig sentir curiositat per veure si també estaria a la parada i com no vaig passar-hi amb el cotxe i com era d'esperar sí que hi estava; jo pensava que mai més la tornaria a veure però el destí volgués que aquell dia jo fora una mica més feliç.
Allí estava, asseguda al banquet esperant l'autobús. Esta vegada va ser un " pensat i fet" vaig aparcar el meu cotxe a la vorera d'enfront i vaig agafar les meues coses i vaig anar a la parada.
Com de costum, l'autobús hi arribava amb retràs. Sols estaven la noia i jo. Ara podia comtemplar de més aprop la seva bellesa. Pel seu aspecte jove deuria tindre uns 19 o 20 anys i vaig deduir que estava estudiant ja que duia una bossa on es podien veure llibre, llibretes i un arxivador.
Per fi va arribar l'autobús amb més de quinze minuts de retràs, vam pujar i ens varem seure un darrere de l'altre, jo la tenia davant i podia estar mirant-la sense cap tipus de problema.
Tot açò de l'assumpte de la noia no lis ho podia contar als meus amics ja que m'estava passant el mateix què em va passar amb altra noia: em vaig obsesionar de seguida, és un problema que tinc.
Des de que em va passar això els meus amics estaven ben pendent de mi a l'hora d'enamorar-me.
Ho feien per què farà dos anys o tres vaig tindre un greu problema: vaig tindre una relació amb una jove adolescent, la relació va ser molt apassionant açò seria com una altra història d'amor com les altres però no ho era. Jo era professor de llatí i la noia era la meua alumna.
Jo, aleshores tenia vint-i-set anys i ella en tenia disset.
Sabia que aquesta apassionant, romàntica i boja relació amb l'Esther, la meva alumna, podria dur-me problemes si la cosa acabava mal, per què molt bé no podria quedar...
|
|
| Capítol II: MALA JUGADA |
L'error més gran de la meva vida va ser enamorar-me obsesivamen de l'Esther. Ella, pot ser, estaría un poc confosa, però jo no ho estava, sabia tant el que em passava: l'Esther m'agradava molt; però el problema era el meu treball, la meua reputació desapareixeria si els meus superiors s'assabentaven. Ni a ella ni a mi, l'edat ens importava, tan sols eren deu anys de diferència.
Passarem uns mesos merevellosos i passarem com dues persones responsables, adultes i enamorades cada dia més. Sols estàvem junts algunes vesprades després de les classes i els caps de setmana fins que un dia a l'institut no podíem reprimir les ganes d'estar junts i varem anar al bany dels professors. Tot anava perfecte fins que va entrar un professor i ens va escoltar. Va escoltar com jo cridava el seu nom i ella xillava el meu, Eugeni.
Seguidament, el professor que ens havia descobert informà la directora del centre i, com no, ens va fer cridar.
L'Esther i jo ens varem quedar un poc sorpresos per que no enteníem el que estava passant. Primer vaig entrar jo i un poc més tard va entrar l'Esther.
En el desptax estavem la senyora directora Helena, el professor que va entrar al bany, Joan, l'Esther i jo.
Helena li va demanar a Joan que contara el que havia sentit abans. Quan Joan va començar a parlar, jo no m'ho podia creure...durant cins mesos havíem anat amb moltíssima cura i per un xicotet moment de passió ens havíen descobert. Jo no sabia què dir, però el que més em va sorprendre va ser que Esther va començar a parlar, però no el que jo em pensava que anava a dir. Esther va demanar-li a la directora que si jo podia abandonar el desptax però aquesta li va dir que no, per tant va començar a parlar. No m'ho podia creure! ESTAVA DIENT BARBARITATS!!!
Esther li estava contant a la directora que jo estava abusant d'ella des de feia molt de temps i que li havia amenatzat varies vegades i que fins i tot li havia pegat més d'una vegada. M'havia deixar l'autoestima pel terra.
Jo l'estimava, però ella tan sols mirava per ella mateixa i no volia que ningú sabera que havíem sortit junts durant algun temps, cosa que mai vaig poder entendre, si s'avergonyia de mi, perquè em va seguir el joc? Estava jugant amb mi?
Jo em vaig quedar molt malament, no em varen creure encara que jo havia dit la veritat, però com no, la varen creure a ella.
Ràpidament em varen despatxar del meu treball. Tothom pensava que era un pederasta, però jo no ho era. Els meus amics em varen preguntar que havia passat. Sabia que amb ells podia confiar, així que els hi vaig contar tota la història, tota la veritat.
Em digueren el que jo ja sabía: estava en un bon embolic.
Ells em varen donar tot el suport que en aquells difícils moments necesitava.
No podia estar a la meva casa peruqe tots els dies em feien algunes visites inesperades i tenia algunes pintades a les parets, per tant el meu amic Marc em va dir que podia anar a viure amb ell i jo vaig acceptar de seguida.
A les poques setmanes de descobrir-se tot, em va arribar una carta del Jutjat Superior per anar a judici i saber quin seria el meu destí.
Em va acompanyar a la cita el Marc. Quan vaig entrar vaig veure l'Esther, tot i que havia passat per la seva culpa pero no haver dit la veritat, encara despertava alguna cosa dins de mi. La vaig veure amb el rostre enpenedit, com si el remordimet no la deixava viure tranquil.la, ho vaig notar perque no vaig veure aquell rostre que habitualment desprenia moltíssima alegria.
Em vaig alegrar de veure-la encara que fora per última vegada.
Ella no em va mirar gens. El judici va durar aproximadament unes tres hores on l'Esther va parlar i tot i que va jurar va dir la seva pròpia versió, la falsa, després d'ella va parlar Joan i per últim vaig parlar jo.
Va arribar el moment de conèixer el veredicte, el jurat em va declarar culpable i em varen condenar a quatre anys de pressó i per bon comportament vaig eixir al cap de dos anys.
Ara, acabe d'ixir de la càrcel i no és fàcil tornar a començar de nou, però em va ajudar una cosa, quan l'Esther va fer els divuit anys va confessar que havia estat mentint durant tot aquest temps i per auqest altre motiu em varen deixar lliure.
Doncs açò és el que em va passar...
Per tot el que he patit per amor i les jugades què em va fer la noia, volia estar ben segur abans de contar-li-ho als meus amics la noia que em tornava boig de la parada de l'autobús.
Contínuavem a l'atubús quan de sobte la noia em va preguntar l'hora i no podia creure el que estava veient...
|
|
| Capítol III: TOT PERFECTE |
Em vaig quedar molt sorprés, no m’eixien les paraules, ERA L’ESTHER! Com vaig poder li vaig dir l’hora.
Ella va notar que estava nerviós i em va preguntar si estava bé, jo li vaig dir que sí, però no era de veritat, no em va reconèixer. Em vaig passar tot el viatge mirant-la.
Quan va baixar a la seua parada em va dir adéu, jo no li vaig poder dir res, sols li vaig correspondre amb un somriure.
Vaig parar a la pròxima parada i amb un taxi vaig poder tornar al meu cotxe. Em vaig passar tot el dia pensant en ella, eixa obsessió que fa tres anys havia abandonat, ara tornava a mi.
Tots els dies anava a la parada només per veure-la i feia el de sempre: pujava a l’autobús, em sentava darrere d’ella, parava una parada més tard que ella i agafava un taxi per tornar al meu cotxe. Tornava també la meua monotonia.
Tots els dies pensava en parlar en ella, però què li podia dir? Que li podia preguntar? Ho vaig pensar durant dies i dies, però res em venia al cap.
Un dia, atrevit de mi, li vaig preguntar l’hora i de seguida em va respondre amb eixa veu ke encandilava fins als monstres, eixa veu tan fina i clara. Des d’eixe dia em somria cada vegada que pujàvem a l’autobús.
Un dia d’aquestos es va girar i em va començar a preguntar per la meua vida, jo no li vaig contar tota la veritat perquè sinó segurament no voldria tornar-me a veure. Jo li vaig preguntar per la seua, però tampoc em va contar tota la veritat. Els dos varem evitar contar eixe tram de la vida en que estiguérem junts. Va llegar la seua parada i amb una mirada còmplice em va dir que demà continuaríem amb la nostra conversa, jo li vaig respondre amb un altre somriure.
A l’altre dia com varem acordar, continuàrem amb la conversa. Em va preguntar el meu número de mòbil, se’l vaig donar i ella em va donar el seu.
Tot anava perfecte: parlàvem, cridàvem i tots ens miravem, ríem...
Un dia, mentre estava a casa fent el sopar per a Marc i per a mi, em va arrivar un misstage al mòbil: “Hola. Vols que quedem i ens prenem un cafenet?” Marc ho va llegir i em va mirar somrient i em va preguntar que qui era, em va tocar contar-li-ho tot. Però ell em va advertir que podia passar el mateix que l’altra vegada, però jo li vaig que estava vegada era diferent, ella era major d’edat i ens portàvem com dos adults. Ell em va dir que passara el que passara estaria al meua costat. S’ho vaig agrair amb un fort abraç.
Li vaig respondre el missatge a l’Esther: “A les 23:00h. a la parada de l’autobús”
A les 23:00h. estava allí, a la parada, nerviós pel que poguera passar. Esther va aparèixer cinc minuts més tard. Pujàrem al meu cotxe, anàrem a una cafeteria i després a ballar. Ens ho passàrem d’allò més bé...
Ja era tard, tornàvem a casa. Em va dir que la deixara a la porta de sa casa si podia ser, jo li vaig dir que no tenia cap problema. Quan arribàrem em va dir que s’ho havia passat de luxe i que li agradaria tornar a repetir, jo li vaig dir que no ho dubtara, que segur que ho tornaríem a passar igual o millor. Es va despedir i em va pegar un bes a la galta. Em vaig posar molt roig. Va baixar del cotxe i me’n vaig anar a ma casa.
Només arrivar a casa, vaig recibir altre missatge: “Gràcies per aquesta nit. Feia temps que no passava una nit tan especial com aquesta.”, no vaig poder dormir en tota la nit.
A l’altre dia vaig anar a la parada de l’autobús, com de costum, però l’Esther no hi era, doncs eixe dia no vaig pujar a l’autobús. Em vaig començar a preocupar per ella. Li vaig enviar un missatge: “Hola. Hui no has vingut a la parada, estàs bé? Vols que quedem aquesta nit?”, ella em va respondre de seguida: “Perdó, però este matí no em trobava bé. Quedem igual que ahir...”. Amb eixe missatge, la cara em va canviar, les coses anaven perfectes amb l’Esther. Vaig pensar en dir-li qui era, però, com s’ho anava a prendre? La tornaria a veure? No sabia com s'ho anava a prendre, però jo em vaig decidir a contar-li-ho tot... |
|
| Capítol IV: SORPRESA |
A les 23 hores estava a la parada de l’autobús. Ella arribava tard, però només eren cinc minutets.
Varem pujar al cotxe i varem anar a un bar a prendre alguna cosa. Vaig anar tot el viatge callat, sense tindre cap mena de conversación amb l’Esther. Jo anava amb la idea de contar-li tota la veritat, però com podia començar per a que no s’enfadara amb mi?
Quan arribàrem, varem entrar i ens sentàrem en una tauleta que a penes es veia. Només sentar-se, ella em va preguntar si em passava alguna cosa, jo li vaig dir que no, que tot estava perfecte.
Vam passar una nit molt especial, inclús més que l’anterior.
A les tres de la matinada varem agafar el cotxe per tornar a casa. Jo no savia molt bé com començar, però eixa nit, Esther, ho tenia que saber.
Quan paràrem a la porta de casa de l’Esther, li vaig dir que ja no podia aguantar més i que necesitava contar-li la veritat, però que no volia que s’enfadara amb mi. Ella em va tallar i em va dir que ja ho sabia tot. Jo em vaig quedar molt sorprés i li vaig preguntar que qué sabia. Ella em va respondre amb aquell meravellós somriure que em va encandilar desde el primer moment que la vaig veure i em va dir que sabia que jo era Eugeni, el xic que va estar a la càrcel per culpa seua. Jo em vaig quedar molt sorprés sense saber que respondre. L’Esther em va besar i em va dir que ho sabia desde el primer moment que em va vore, però, no obstant això, volia parlar amb mi i començar de nou, com si res no haguera passat. Després de dir-me això, em va preguntar que si ja estava més tranquil, jo li vaig respondre amb un bes.
Me’n vaig anar a casa, somrient i, per suposat, pensant amb ella. Quan vaig arrivar a casa, li vaig enviar un missatge: “Eres la persona que em dona forces per a seguir amb aquesta monotonia”. De seguida, em va respondre: “Ja et tire de menys!”.
A l’altre dia vaig tornar a la parada i allí estava, com sempre, guapa i deslumbrant, em vaig acostar a ella i la vaig besar com si forem una parella. Ens varem passar tot el viatge parlant i pegant-se bessos. Quan arrivà la seua parada, em va preguntar si volia anar a la seua casa, jo vaig aceptar de seguida. Vam baixar i anàrem a sa casa, al seu pis d’estudiant on vivia amb una amiga, però en eixe moment no hi estava.
Era hora de dinar, Marc em va cridar per telèfon, però li vaig dir que no m’esperara, em va preguntat el per què, però jo li vaig dir que ja li ho contaria quan anara a casa.
L’Esther i jo varem passar tota la vesprada junts i hi havien pocs moments en que una agulla poguera cabre entre nosaltres.
A les nou de la nit, després d’estar tot el dia junts, la vaig portar a casa, ens varem despedir i me’n vaig anar a la meua casa. Només arrivar, Marc em va preguntar que on havia estat i amb qui havia anat, jo li vaig contar tota amb pèls i senyals, cada un dels moments que varem passar. Entre unes coses i altres ens varem adormir a la una de la matinada.
L’Esther i jo cada vegada estàvem millor, passàvem uns dies més que perfectes, parlàvem tots els dies, alguna nit quedàvem per a prendre alguna cosa i després anàvem a alguna sala de ball i divertir-nos.
Un dia em va vindre la idea de dir-li que fora la meua nòvia oficial, però com li ho podia dir per a que fora especial? De seguida, em va vindre una idea al cap.
A l’altre dia vaig dir-li que no podia quedar eixa vesprada, però que per la nit sí. Ella es va sorprendre, però em va dir que passara a per ella quan volguera.
Eixa vesprada no vaig poder quedar perquè volia montar-li una sorpresa: un sopar amb veles. Li vaig dir a Marc que si em podia deixar la casa sola per a mi, ell de seguida va aceptar, com a un bon amic.
A les nou de la nit vaig anar a per ella. Quan va pujar al cotxe li vaig tapar els ulls amb un mocador de tela i la vaig portar fins a la meua casa, quan ja estàvem dins de casa li vaig destapar els ulls. Ella em va mirar i em va besar. Vaig dir-li que es sentara i jo em vaig quedar de peu per a fer de cambrer. Quan acavàrem de sopar li vaig portar un plat molt especial amb una tapa. Va obrir la tapa, va vore que era una caixa xicoteta, la va obrir i allí hi havia un anell, em vaig acostar a ella, em vaig escusar per no haber pogut quedar aquella vesprada i li vaig pregunta si volia ser la meua nòvia. Ella es va tirar damunt de mi i em va besar.
La nit va ser molt llarga i mai la vaig a poder oblidar.
Ja han passat sis anys i l’Esther i jo estem a punt de casar-se. Estem molt feliços i volem passar tota la vida que ens queda junts. |
|
|
|
|
