Un mort, un assasí incògnit i una pista, però aquesta pista descol·locava, què volia dir aquell llibre?, i la pregunta que mésli rondava pel cap: realment tenia alguna cosa a veure amb el cas? Això el descol·locava tant que va decidir començar amb el ganivet, al cap i a la fi era l’arma homicida. Era tan senzill comanalitzar les empremptes digitals, però les coses no sempre sónel que aparenten.



-Marta, necessito les empremptes d’aquesta arma al més ràpidposibles. I una vegada tingunts els resultats van descubrir que les úmiques que hi quedaven eren les del mateix cadáver. Un assassí que no deixava marca? Buscava i buscava, però cada copes trobava més confós.



-Senyor inspector, tenim els resultats de l’autòpsia del cas del llibre. Com pot observar el tall no és prou profund per a matar-ho, a més que té una forma bastant particular, i tampoc no presenta signes de violencia, però sí una clara intoxicació o mésben dit, una sobredosi de paracetamol.



O sigui, que el Ganivet no el va matar? L’inspector es trobavaencara més i més confós i l’única idea sobre la que treballava era tornar a l’escena del crim.



-Clar, el llibre! – va pensar en veu alta mentre corria cap a on totva començar

- Marta!, he passat tota la nit despert donant-li voltes al cas, i mira què he trobat- diu traient el llibre amb un munt de papersplens d’escrits i notes a mà. I assenyala un dibuix estrany, que ala Marta li sonava lleugerament.



-És, em, és el que cerc que és?

-Exacte, és la mateixa forma del tall que té el cos al pit! I compodem llegir en el llibre- assenyala un altre full escrit- aquestamarca és amb la qual es fan ofrenes en rituals satànics. Encara tinc moltes coses a descubrir, et quedes investigant? Però tota una nit investigant al costat de l’altre, pot fer despretarsentiments molt més enllà de la professionalitat.

En aquell momento la Marta no va pensar en cap altra cosa que apropar-se al nostre seriós inspector, i ell, com era obvi, es va apartar. Complicaria això encara més el cas? Dos diez van pasar i el cas començava a quadrar, però el petit inconvenient entre ells dos ho estaba enrederint tot. Quasi no es parlaven i definitivament no es miraven. I un dia, quan nungú esperaba, un home menut amb la cara pràcticament tapada i uns ulls negrescom la nit, va presentar-se a comissaria

-Sé qui és l’assassí: un home alt i fort amb molt de poder. Usrecomano que deixeu el cas, i no puc dir res més- i s’en va anarcom si mai hagues estat allà. Un home alt i fort amb molt de poder? Això no quadrava, l’home havia fet un sacrifici amb el periodista? Estava planejat o l’havien segrestat? Però si no teniasignes de violències, la mateixa víctima havia d’estar lligadaamb tot el tema. Cada dia es confonia més i més i amb tantescoses al cap, ja no sabia en què pensar.



-Ei, tenim nova informació sobre el cas- diu la Marta etrantnerviosament al despatx de l’inspector- hem fet un intent de retrat robot per l’assassí, però no tenim informació suficient.



-Tampoc tenim proves per saber si diu la veritat.-Però tal comestán les coses ens hem de refiar de qualsevol cosa que se’nspresenti, i més si ens ho donen així de fàcil.

-No crec que aquesta sigui la millor forma de seguir el cas- diul’inspector aixecant la veu.



-Mira no crec que barallar-se sigui el més indicat en aquestsmoments- i segut surt del despatx sense mirar enrere. En sentir allò l’inspector va sortir corrent darrere la Marta

-Tens raó, perquè no deixem el passat enrere i seguim amb el cas?

-Tracte fet!