Em dic Martin Stann i tinc trenta-tres anys. Sóc escriptor, la meva especialitat és la novela negra, i visc a Estocolm des que vaig néixer.



Sóc un enamorat de la meva ciutat, però també de tot el país en general. Malgrat que els hiverns son molt durs, els nostres paisatges no tenen preu.

La meva parella, l’Annita, també és Sueca, però ella és del Nord, de Kiruna, una de les ciutats més fredes que tenim. Tot i això, l’Annita és la persona més càlida que he conegut mai.



Ella treballa com a historiadora al Museu Nacional d’Art d’Estocolm, i és una apassionada d’aquesta matèria en totes les seves vertents.

Als dos ens agrada molt la nostra feina, i ens hi dediquem en cos i ànima, i és per aquest motiu pel qual la policia d’Estocolm es va interessar en el meu treball. Em van dir que molts dels meus relats s’assemblaven a històries reals amb què ells s’havien trobat; i fa uns mesos em van demanar si podia col·laborar amb ells en l’investigació d’alguns casos determinats. Jo vaig acceptar de seguida, perquè això de poder viure de prop crims e històries policials era molt més que un somni, i, com que m’havia documentat molt en l’àmbit de criminologia, potser sí que seria d’algun ajut.



Fa un parell de setmanes em va trucar per explicar-me que ens havíem de traslladar a Gottemburg. Un noi que treballa a l’ajuntament com a contable havia aparegut mort al seu apartament. L’havien trobat els seus pares amb un tret al cap.



I no era l’únic jove que havia aparegut mort en aquesta ciutat. Unes setmanes abans havien trobat el cos d’una noia en un parc, també amb un tret al cap. Aquesta noia no presentava cap coincidència amb l’altre assassinat, però no podia ser una casualitat; no succeeixen fets així en una mateixa ciutat, i menys amb tan poca diferència de temps.

Així que, vam preparar les nostres maletes i ens vam dirigir cap a Gottemburg. La ciutat estava preciosa, com sempre, però quan vam arribar a la seva Comisaria de Policia, s’hi respirava una angoixa i un nerviosisme que jo encara no havia experimentat mai.



Quan ens va rebre Fredrik Pattersen, el comissari, el seu rostre estava descompost: semblava que feia dies que no dormia més de dues hores seguides.



Estava molt preocupat, aterrat millor dit, perquè no s’havia trobat mai amb l’expedient de dues persones tan joves a sobre la seva taula. I, a més, la incertesa de pensar que podia aparèixer un altre cadàver en qualsevol moment, l´estava consumint.



El primer que va fer en Fredrik va ser oferir-nos una tassa de cafè, que, amb el fred que feia a mitjans de gener, ens va sentar d´allò més bé; i després ens va anar explicant tot el que havien pogut recopil·lar sobre les dues víctimes.



La primera es deia Emily Melberg i treballava com a professora de música a l'Institut Públic de la ciutat. Només tenia vint-i-nou anys. I el seu cos havia estat trobat en un parc un vespre que ella havia sortit a córrer.



Quan el comissari va ensenyar-nos les fotos de la nit que l'havien trobat, ens vam quedar glaçats: vestida amb un xandall blau i amb tot el seu cabell ros recollit en una cua, l'Emily semblava una criatura. Qui havia pogut fer allò? Tenia tota la vida per davant, i li havien tallat les ales d'una manera que no es podia comprendre.



L´altre noi es deia Karl Anton, i també semblava molt jove quan el vam veure estirat al terra de casa seva, ja sense vida, vestit amb tratge i corbata i amb un cable d´ordinador al seu costat.



El pobre acabava d'arribar de la feina i l´estaven esperant dins del seu pis. El van disparar sense cap mena de vacil·lació i li van robar el portàtil.



Era tan injust, una persona acaba la seva jornada laboral i es dirigeix cap a casa seva per desconnectar, per gaudir de la resta del dia; i, en lloc d'això, es troba de cara amb la mort sense tenir temps de poder tan sols reaccionar.



Jo hauria d´haver estat familiaritzat amb tot això, és el que més m'agrada des que tinc deu anys i sobre el que escric contínuament, però no té res a veure quan et trobes amb crims així a la realitat: et planteges com algú els pot cometre i què el porta a dur-los a terme, perquè des del meu punt de vista és totalment incomprensible.



Al cap d'una estona, quan ja estàvem una mica recuperats de l´impacte de les fotografies, en Fredrik i un altre policia, ens van acompanyar a mi i als companys policies d´Estocolm, als llocs dels fets.



Primer vam anar al parc on havien disparat l'Emily. Era molt gran, però molt tranquil. Potser a l´estiu el visitava més gent, però avui, amb -6º C, només hi havia uns quants joves fent footing i uns pares de família passejant les seves mascotes per obligació.



Pel fet de ser un parc tan gran i amb tantes vies d'accés, vam suposar que havia estat molt fàcil per l'assassí fugir, i, tenint en compte que el crim es va produir de nit, va controlar que el fet que als parcs de Suècia, de nit en ple mes de gener, no trobaria gaires testimonis que el poguessin interrompre o identificar.



El lloc on l'Emily havia caigut era ple de gespa, i, per sort, ja no s´observava la sang que havia sortit del seu crani. No vam poder treure massa conclusions amb aquest escenari, degut a que, apart d'un banc i un parell de papereres, no vam trobar res interessant al voltant.



El segon escenari del crim va ajudar una miqueta més, no massa, encara érem al principi de la investigació i no podíem establir (si és que existia) la relació entre les dues víctimes.



El Karl havia caigut, a causa del tret, just a l´entrada del seu pis, sobre l’alfombra del rebedor.



Aquí sí que s’obserbaven encara les taques de sang que havien sortit per l'orifici de la bala.

I es podia entreveure una mica com el cos del noi havia quedat col·locat, ja que els pèls de la catifa estaven més aixafats en uns llocs que en uns altres, i es vislumbrava una silueta.



Només a uns centímetres, la policia científica havia trobat un cable per carregar un portàtil, i l'havia dut a comissaria perquè constés com a prova.



Els agents havien buscat per tot l´apartament el possible ordinador portàtil d'en Karl, i no l´havien trobat enlloc. També havien anat de seguida a l'Ajuntament per preguntar si la computadora es trobava allà, però el cap d'en Karl els va notificar que no era al seu despatx, ni a cap de les estances que ell freqüentava.



Això va fer pensar als policies que l'assassí havia tingut interès en endur-se l´aparell, i que, si era així, el noi podia guardar informació que probablement comprometia a algú perillós.



Els companys de Gottemburg havien fet moltes preguntes al superior d´en Karl i a tots els seus col·legues de l'Ajuntament, i tots ells havien coincidit en el fet que el jove era molt discret i molt poc problemàtic. Que es tractava d'una persona molt íntegra i molt treballadora, i que no entenien qui havia pogut fer una cosa així.



En Karl sortia, des de feia uns mesos, amb una noia que es deia Stine, però no vivia amb ella, ja que l´Stine treballava a la població de Malmo i només es podien veure els caps de setmana.



En assabentar-se del que havia passat , la noia havia vingut de seguida a Gottemburg per assistir al funeral del seu nòvio i per buscar recolzament en la família.



El comissari l´havia entrevistada i deia que era la viva imatge de la tristor. Estava desconsolada i no podia trobar cap mena d´explicació a allò que havia succeït. Ens van explicar que repetia constantment que en Karl no buscava mai problemes a ningú, i que vivia en una absoluta discreció.



Tot plegat era molt estrany, a cap de nosaltres se'ns acudia què podia saber aquell contable de l'Ajuntament tan prudent, o quin tipus d'informació podia guardar en el seu portàtil.



Ens quedava moltíssima tasca per davant, i vam tornar a la comisaría.



L'endemà al matí, després d´haver dormit malament unes hores, vam anar tots a casa de l'Emily, per veure, si, a través de la seva vivenda i les seves pertinences, podíem esbrinaralguna cosa d´aquella jove professora de música.



Havíem quedat molt d´hora amb el seu company, en Jacob, que ens va obrir amablementperò, que pel sol fet de recordar el crim, es va posar a plorar com un nen petit.



En Jacob tenia trenta anys i coneixia l´Emily des del jardí d´infància, havien estat, a més deparella, amics tota la vida. Encara no podia creure´s que ella ja no hi fos, es sentia desesperat.



Ens va mostrar tot l’apartament, de forma molt col·laboradora, i ens va anar contestant tot el que li preguntàvem d'ella. L´Emily tenia dos germans, els dos casats, que vivien a Estocolm, i els seus pares havien tingut sempre una botiga de queviures a Gottemburg.



Pel que ens va explicar el noi, la família de la noia semblava d´allò més normal, i ella mateixa,era una persona tranquil·la, treballadora, alegre... com qualsevol a la seva edat i amb tot el futur per davant.



Tots nosaltres estàvem cada cop més indignats: estava clar que havien segat la vida de dues persones joves e innocents, que, per alguna raó, estaven relacionades. Descobriríem quina era aquesta relació, encara que ens hi haguéssim de deixar la pell, perquè només pensàvem en els nostres germans, nebots, veïns... de les mateixes edats, i la ràbia ens corroïa. El culpable pagaria pel que havia fet, d'això n'estava jo completament segur.



Una mica més tard, sortint de casa de la parella, vam anar a menjar alguna cosa; més pel fet de posar alguna substància a l'estómac que per gana.

Vem seure en una cafeteria i anàvem repassant totes les dades que teníem, que de moment, eren poques, i només arribàvem a la conclusió que l'assassí volia ocultar alguna informació que aquells dos joves, potser sense tan sols adonar-se'n, havien descobert. Però com hi havia arribat l´Emily? Potser durant la seva època d´ajudant a la Gestoria del seu tiet? No n'estàvem segurs, però cap allà vam anar després d'escalfar-nos una mica amb el cafè que ens va servir l´amable cambrera del local.



Durant la seva època d'estudiant, per ajudar una mica a casa, l´Emily havia anat per les tardes a treballar amb el seu tiet, que tenia una Gestoria força gran al centre de la ciutat. Allà, ens va explicar en Jacob, havia après bastant de les finances d'alguna de les empreses més grans de la zona i també de les seves despeses.



Potser per aquí aniríem una mica més encaminats, perquè estava clar que, si en Karl era comptable, i l´Emily havia fet pràctiques en una gestoria, hi havia algú molt interessat en cobrir algunes xifres.



A la gestoria, el tiet de la noia, encara amb les llàgrimes als ulls quan parlava d´ella, ens va dir que l´Emily havia estat molt bona ajuda els mesos que havia estat amb ells, i havia acabat repassant els contes de diferents personatges importants de la ciutat.



Vam prendre nota de tots ells i vam tornar a l'Ajuntament, a comprovar si algun dels seus contes coincidia amb les que també repassava en Karl al seu lloc a l´Ajuntament.



Un cop a l'Ajuntament, un dels companys d'en Karl, content de poder ajudar, ens va facilitar tota la informació sobre les últimes operacions que el noi havia hagut de repassar. Ens va explicar que el recordava molt capficat amb l'edificació d'un nou hotel-Balneari als afores de Gottemburg, anomenat “Badis Hotel and Spa”; li semblava que es pagaven factures als constructors e industrials amb diners que no havien tributat, i li donava la impressió que alguns acabats de l'edifici no eren del tot reglamentaris. El funcionari de l'Ajuntament ens va comentar també que aquesta obra havia estat un mal de cap des del principi, degut a que el principal propietari el volia obrir abans de l'estiu, i tot s'estava precipitant.

La societat a qui pertanyia aquest hotel era “Raff Buildings and Company “ i el seu principal accionista, en Rudolf Thilleman, gaudia d'una dubtosa reputació en els nivells empresarials.



Vam tornar a la Comisaria i vem buscar tota la informació que vam poder d'en Rudolf Thilleman, i ens van sortir alguns antecedents penals de no massa importància (algun problema ja solventat amb la Hisenda sueca) i algun enfrontament amb les autoritats.



No presentava un expedient massa fosc, però a tots ens va causar mala impressió des del primer moment. Ara només calia comprovar si l´Emily hi havia tractat a la gestoria.



Vam anar cap allà l´endemà al matí, necessitàvem descansar, i, a més, volíem donar una mica de temps al tiet de la noia per intentar assimilar tot allò. Corríem el risc, si li preguntàvem massa, que caiés desmaiat, se'l veia ensorrat i molt angoixat.



Quan vam arribar, a les nou del matí, el tiet no hi era, havia hagut d´anar als jutjats per uns temes, i ens va atendre la seva secretària. Era molt amable i tenia ordres explícites d´ajudar-nos en tot el que pogués; estava clar que el seu superior tenia moltes ganes d´enxampar i tancar al culpable de la mort de la seva neboda.



No ens vam quedar gaire sorpresos quan, al repassar els documents últims que l´Emily havia arxivat, hi figurava una obra a nom de “Raff Buildings and Company “ , i l´ havia dirigit la filla del senyor Thilleman, arquitecte de professió.



Això sí que era ja una bona pista, la connexió que esperàvem trobar entre les dues víctimes començava a agafar cos: estava clar que els negocis de la família Thilleman no eren del tot nets i que no volien que sortissin a la llum.



Ens dirigíem cap a l´hotel per descansar una mica, quan el telèfon del comissari va començar a sonar sense aturar-se, insistent a més no poder. Quan ell va contestar, la veu a l´altre costat va provocar que la cara se li tornés més pàl·lida del que ja la tenia, i que la veu se li anés afeblint, fins quedar-li només un filet incomprensible.



Li acabaven de comunicar que havien trobat un tercer cadàver!



CONTINUARÀ...