Aquella no semblava una mort més. L'home portava a les mans el llibre d'un autor anomenat Thomas de Quincey, de títol ben expressiu: L'assassinat entès com una de les belles arts. L'inspector Agustí Tena va pensar que allò no podia ser una coincidència i que era una mena de marca de l'assassí. Tanmateix, quan es va revelar la identitat del mort, i es va saber que s'anomenava Guillem Gual, i que es guanyava la vida com a periodista cultural, especialment treballant com a crític literari en diversos mitjans periodístics, l'inspector va dubtar. Potser aquell llibre de títol tan provocatiu, publicat aquell mateix any pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, el duia per casualitat: qui sap si el crític l'estava llegint i n'anava a escriure una ressenya, quan el sorprengueren en aquell carreró i el mataren d'una ganivetada al cor. Comptat i debatut, pensava l'inspector, perquè s'hauria de complicar un assassí deixant un llibre d'un autor estrany, que ell no estava massa segur ni de com es pronunciava.
El meu vell amic, L'inspector Tena, en aquells moments es sentia perdut, fora de si i no sabia quin havia de ser el següent pas a dur a terme. Tot i això, es va dirigir cap a comissaria amb una idea clara en ment. S'havia comès un assassinat, i pel que semblava, era obra d'algú especialitzat en aquest art. I no estava equivocat, gens ni mica, però alhora se li escapaven uns quants detalls que després li jugarien una molt mala passada.
Tot va començar tres dies abans que l'inspector trobés el cos del senyor Gual en aquell petit carrer, específicament va començar el dia 21 de març de 2018 a les 15:28 hores quan accidentalment em vaig creuar amb l'inspector Tena que sortia de la comissaria ja cansat de les seves darreres hores de feina tancat a un minúscul despatx, fent informes, de robatoris o vés a saber quina entremaliadura de xavals del barri, una mica passats de voltes. Òbviament, no em va reconèixer, ja que sempre tinc la precaució d'anar amagat amb capes i capes de roba per no ser reconeixible ni per la meva mare, que en pau descansi.
En veure l'inspector, amb aquella cara de pomes agres, se'm va acudir una idea brillant, havia d'animar al meu amic, però no amb una festa sorpresa amb regals o quelcom per l'estil. El que vaig barrinar, el tindria entretingut al llarg de bastants dies, i amb un cop de sort, potser jo en sortiria guanyant. Havia de planificar l'assassinat de la meva vida, el que faria tornar boig a l'inspector, el que faria que finalment, recuperés aquella flama radiant que l'omplia per dins i que ensumava la veritat dels assassinats.
Al mateix moment que se'm va acudir la idea, ja sabia quin llibre protagonitzaria el meu gran assassinat: L'assassinat entès com una de les belles arts de Thomas de Quincey. Aquest llibre, no és la seva gran obra, però no obstant és una meravellosa novel·la negra, i dubto que hi hagi un autor que sàpiga plasmar la ironia tan bé com ell. La meva frase preferida d'aquest gran autor és la següent: Si un comença per permetre un assassinat aviat no li dóna importància a robar, del robatori passa a la beguda i a la insubordinació del dia del senyor i acaba per faltar a la bona educació i per deixar les coses per l'endemà, una vegada un comença a caure cap avall ja no hi ha qui l'aturi.
Així que, aquell mateix dia, en arribar a casa, on per diferents motius, només es veia desordre i una espessa capa de pols per tot arreu, no m'ho vaig pensar dos cops, davant del meu ordinador, el meu bloc de notes i un llapis amb la punta ben esmolada, vaig començar a cercar informació de la víctima perfecta. El meu meravellós pla s'estava gestant.
Com Thomas de Quincey afirma als seus llibres, la víctima havia de ser un bon home, amb bona salut, pare de família amb mínim tres fills i no podia ser un personatge públic. Tot i aquestes detallades instruccions, jo li vaig afegir un altre tòpic, havia de ser crític literari; així, tot el fil de la història acabaria de lligar.
Al cap de dues hores i deu minuts d'una minuciosa recerca, finalment vaig trobar la persona adient. Gràcies a Facebook, Twitter i Instagram vaig poder trobar un home que complia tots els requisits per ser la meva víctima perfecta. Vivia a València, i el seu nom era Guillem Gual, fill de la família dels Gual descendents dels Montfort.
Ara mancava el pla del desenvolupament de l'assassinat. Aquest punt era probablement el més enganyós, ja que amb una sola errada, tot se'n podia anar a fer punyetes, però alhora, produït magníficament bé, podia convertir-se en una gran obra d'art.
Jo, em puc considerar un setciències en aquest àmbit, però tot i això em va costar donar amb el pla perfecte, ja que el moment que pensava que ja el tenia, sortia una petita errada als meus càlculs del temps o bé en la llargada en metres del carrer o (encara que sembli impossible) en l'arma del crim.
El meu pla tenia cinc punts principals: Primer m'havia d'assegurar que la víctima estigués al lloc adequat; segon, havia d'executar el crim a la perfecció; tercer, havia de preparar l'escena del crim perquè així quan l'inspector Tena trobés el cos ja tingués el que necessitava per seguir endavant; el quart punt, era probablement el més complex d'elaborar, ja que consistia a anar deixant les pistes apropiades de tal manera que el nostre vell amic emboliqués en la trama i no s'avorrís en cap moment. Finalment, el cinquè punt (que era desafortunadament el que es podia torçar una mica) era la fugida, ja que, quan l'inspector comencés a lligar fils, jo ja hauria desaparegut del mapa un altre cop; havia d'esfumar-me com per art de màgia.
Però el que jo no m'esperava, és que tot aquest pla es complicaria molt abans del que jo hagués pogut arribar a imaginar i que tot el temps que havia invertit a elaborar-lo no serviria de res.
Així que jo, tot decidit amb el pla ja ben formulat i estudiat com a mínim una trentena de vegades, em vaig posar en marxa. Tan bon punt vaig sortir de casa meva (si a allò se li podia anomenar casa) em vaig dirigir cap al carrer Mestral número 9 on ja m'esperava en Carles o més conegut com la Serp Turquesa. Aquell nom era degut al seu tatuatge de serp d'aquell color tan radiant situat al bell mig del la part dreta de la seva cara. Tot i la fila que feia, en Serp Turquesa era un gran home i un peó essencial del meu pla.
A l'entrar en aquell piset petit però acollidor, ell només em va fer una pregunta, que tot i ser estranya, ja me l'esperava.
Punyal o pistola? Va dir serenament. Òbviament jo ja tenia la resposta en ment i vaig contestar exactament el que ell volia. Punyal de ferro forjat a Mondragone de l'any 1973. Al cap d'un segon d'haver contestat, va obrir una porta amagada darrere d'un armari i tot seguit va prosseguir a baixar les diminutes escales que semblaven conduir cap al sender de la mort.
En arribar a la gran sala situada en acabar aquelles escales, per fi va començar la conversa que m'interessava. Jo no havia anat allà simplement per agafar un arma considerablement bona per elaborar el meu crim, el que veritablement m'interessava eren els coneixements d'en Serp Turquesa al camp de l'anatomia.
Després d'un breu però eficaç canvi de mirades i cordials paraules, ja tenia el que em calia per prosseguir. Ell simplement em va dir que no podia apunyalar la víctima per l'esquena si el meu pla era que l'inspector rumiés una estona, ja que això faria que pensés que l'assassí era un principiant. I això no em convenia pas.
A part, em va aconseguir el número de telèfon d'en Guillem Gual gràcies també a les seves habilitats de haqueix.
Era hora de descansar, ja que portava dos dies sense dormir per culpa del meu incontrolable insomni. Així que tot tornant cap a casa xino-xano i amb el meu punyal amagat a sota de la samarreta em vaig decidir a fer una cosa que no estava al meu pla; trucaria a en Guillem Gual en aquell precís instant, tenia una necessitat imperiosa de parlar amb ell.
Vaig escriure el número a la pantalla del meu telèfon i vaig prémer al botó verd. Aquells segons d'espera van ser una tortura, sonava un pip rere un altre fins que, quan ja estava disposat a penjar, una veu greu va dir: qui hi ha?
El cor em bategava a mil, però vaig poder contestar amb serenitat i sense perdre el temps: hola sóc en Miquel Bassa l'autor del llibre de la teva última ressenya i em preguntava si podem quedar aquest dijous 24 perquè em comentis les petites errades que vas trobar a la meva novel·la, et sembla bé trobar-nos a les tres de la tarda a la plaça Montcada per xerrar mentre prenem alguna cosa?
Va haver-hi un llarg silenci (en el qual vaig suposar que la víctima estava intentant assimilar tota la informació que li havia donat) però finalment el senyor Gual va exclamar: sí, oi tant! amb esme; i va penjar. No podem negar que aquella havia estat una de les converses més rares que havia tingut mai, però tot i això, havia estat d'allò més útil.
En arribar a casa ja no em quedaven forces ni per aguantar-me dret, així que em vaig estirar al petit sofà-llit plantat al bell mig del menjador i vaig tancar els ulls. Pensava una i un altra vegada: demà serà un dia amb molta feina, però tot sortirà bé!
Estava ben equivocat.
